II Duatló de Muntanya de Tavèrnoles

Un fred de tres parells de collons!! I quan dic un fred vol dir que estavem sota zero, amb neu a les cotes més altes del circuit de Btt i gel per tot arreu.

Per no trencar amb la tendència d'aquesta temporada, en Raimon torna a exercir de líder, tot i que com sempre en el primer tram li faig de llebre, per tot just sortir de box passar-me pedalant.

Aquest cop el segueixo força estona fins que comencen uns kms de pujada amb molt de fang i força tècnics que m'obliguen a baixar de la bici mentre que en Raimon sense baixar va pujant i pujant.

En un dels trams passant per dins del gel es clava la roda del davant i vaig a parar de cul a dins d'una bassal d'aigua gelada, mullat i calat de fred segueixo com puc intentant no perdre gaires posicions.

Un cop superat el fang i ja en pista més rodadora arribo al punt més alt del recorregut, envoltat de neu i boira. Les vistes són fantàstiques i em sento ple de forces tot just abans d'iniciar la baixada.

És aleshores que m'adono que m'he quedat sense fre de darrera, i quan dic sense fre vol dir que "rien de rien".

Els últims km de baixada els més divertits i ràpids els faig com puc veient com forces corredors em van superant.

Tots i els diferents incidents de la cursa les sensacions a nivell físic i de ritme de cursa han estat molt bones encara queda temps per millorar i esperem que en les properes setmanes d'entrenaments les coses comencin a sortir una mica millor.

Ara ja només qued la darrera duatló a Odena, a veure si finalment li puc fotre el pal a en Raimon i arribar abans que ell a meta.

Primers metres de la cursa a peu empaitant a en raimon que surt com un cohet.

Fang, fang, fang imés fang!!!

DUATLÓ DE MUNTANYA DE TAVÈRNOLES

Esperant la crònica dels participants, us passo la foto del Nou nou amb el boletbike 709 en primer pla!!

Duatló de Muntanya de Mataró

Primera duatló de l'any. Ens en anem cap a la capital del Maresme en Jofre, Raimon i jo.
Més de 350 corredors i un fred considerable. Després del ritual d'escalfament i de deixar tot el material al box ens trobem tota la gentada a la línia de sortida.
El primer tram corrents dins del circuit de cross, un parell de voltes, el fem a molt bon ritme.
Només començar el tram de BTT comença el degoteig de corredors que van passant, entre ells evidentment en Raimon que amb BTT en fot el pal a cada cursa.
El vaig veient mentres anem pujant quan comencen el corriols es fa un tap davant meu amb un tri que no sap baixar i desapareix de la meva vista en Raimon. Ja no el vec fins l'arribada.
El darrer tram de cursa l'acabo com bonament puc, està clar que encara ens queda molt d'entrenament de BTT si volem escalar posicions a la classificació.
Esperem d'aquí a uns dies fer-ho millor a la duatló de Tavernoles.

A veure qui veu al cap gros???

Boletaire camuflat pel fred.

Duatló Muntanya de Terrassa

En Raimon i jo ens dirigim a Terrassa per participar per segon any consecutiu a la Duatló, 400 corredors inscrits i un circuit ràpid i força divertit.

Després de la lessió de la primera duatló sembla que tinc el peu més bé, els darrers dies hem sortit a còrrer plegats i no he tingut molèsties.

Fem el primer tram entre els 40 primers, en Raimon entra just darrera meu, però surt davant i ja no aconsegueixo passar-lo.

Durant la primera volta del tram de BTT no perdo de vista a en Raimon que esta pocs metres per davant, però quan iniciem la segona s'escapa de la meva vista, em comença la fluixera i cedeixo forces posicions.

Sortir un cop a la setmana amb BTT no es suficient per aguantar un ritme alt. Espero que el proper mes de gener amb l'augment de les càrregues d'entrenament millorin una mica més el resultats, tal i com va passar l'any passat.

En el darrer tram de cursa a peu em sento bé però no aconsegueixo anar gaire ràpid. Al final en Raimon em treu uns 3 minuts i més de 25 posicions, hauré de posar-me les piles si el vull passar a la propera cursa que per a mi serà la Duatló de Mataró a mitjans de gener. A veure si s'anima algun altre bolet bike.

En Raimon trepitjant-m'he els talons vestit de blau i amb la cinta al cap.

X Duatló de Muntanya de l'Ametlla del Vallés

Després de dues setmanes més o menys parat degut a la lessió del tormell, m'animo a participar amb en Raimon a la duatló de l'Ametlla.

Abans de començar fem una ruta pel Vallés degut a la meva empanada matinal, sort que com sempre anavem amb temps suficient per a no patir per la sortida.

Un cop arribats a lloc, comencen les frases habituals, això està ple de màquines. I pels resultats finals la veritat és que ho estava ple de màquines o nosaltres cada cop hoo som menys.

Iniciem la sortida a un ritme criminal i més tenin en compte que el primer tram fa baixada, i en baixada corrent fins i tot els coixos.

Em passo tota l'estona ocncentrat en el peu, vigilant cada impacte per intentar no tornar a anar per terra. A uns metres de l'arribada em passa en Raimon, avui ho tinc clar, impossible anar per davant d'ell.

Surto del box abans que ell però de seguida m'atrapa i em vec incapaç d'anar al seu ritme, vaig veient com marxa i marxa.

Després d'ell no para de passar-me gent i més gent, em sento molt fluix i sense ritme de cursa.

Decideixo no agoviar-me i anar fent. Prefereixo concentrar-me en les sensacions del peu, que de moment són força bones.

Un cop comença la baixada més o menys al km 13 del tramp de bici, començo a adelantar molts dels corredors que m'han passat pujant.

I de cop i volta, a uns 4 km de l'arribada em troba a en Raimon que va amb patinet!!!

Ha tornat a trencar la cadena, a meitat de cursa em comenta, és que ja se sap que no es pot comprar barato, ja,ja,ja...Quina putada!!!

En un dels útims trams de baixada amb molts corredors mig ensopego i em dono un cop de pedal al mig del bessó. Em fa un mal de mil dimonis.

I la prova lal tinc quan començo el darrer tram de cursa a peu, bé millor dir a peu coix gairebé.

Acabem la cursa tots dos amb una sensació de poca satisfacció pel resultat però contents per haver-la acabat. Ja vindran resultats més bons.

6/11/2011Duatló de Muntanya de Vallfogona del Ripollés

Dia de pluja i mal temps a tot Catalunya, tot i així de bon matí ens reunim en Raimon, en Jofre que s'estrena en duatlons i jo mateix per a pujar cap a terres del Ripollés.

Arribem una hora abans de l'inci de la prova i el poble ja està ple de duatletes tot i la pluja i el mal temps.

Escalfem tots tres plegats sota un cel negre, fosc i humit però sense giarebé pluja, de moment.

Comença la temporada!!!

Sortim a tot gas i en els primers trams em situo entre els 20 primers fins que comença la pujada de veritat i començo a cedir algunes places, com diria algú arrencada de cavall parada de burro.

En Raimon va per darrer però no gaire lluny, en Jofre fa el primers km de duatló.

Ensopego un parell de cops entre el fang, pedres i alguna que altre arrel, però res important.

Després d'un primers km de corriols comença una pista de baixada i començo a correr de valent per intentar recuperar les posicions perdudes a la pujada fins que...patapam... faig un rebrincada de tormell i vaig a parar a terra rodolant uns metres.

M'aixeco intento caminar però em fa mal, de seguida m'adono que és greu...intento córrer però em fa mal, tot i estar calent el múscul, en Raimon em passa a tota castanya i ni em veu.

Decideixo tornar a la sortida caminant.

S'ha acabat la cursa per a mi, m'adreço a l'ambulància i de seguida em surt una pilota de tennis al costat del tormell. Em faig una dutxa em poso gel i m'assec a veure com van arribant els corredors.

Veig arribar al Raimon amb la bici, ple de fang i esbufegant, a en Jofre el vec com arriba amb cara d'esgotat però satisfet.

Heu vist quin pepino de bici rigida!!! No puedo... no puedorrrrr.....

Coronilla, coronilla...estic fins la coronilla de tant de fang i pluja

Per la tarda vaig d'urgències i hem fan el següent regalet:

De moment una semaneta fent repós i a veure com respon el tormell d'aquí a uns dies.

Em sembla molt que aquest any els duatlons de muntanya els veure de lluny, si més no aquests primers.

Bones taaaaaaardes amics meus tots!!

No hablare en castellano para que no me entiendan todos y sobretodo los hijos de Gerard Quintana.

Final d'etapa, inici de temporada de duatlons i el més important, s'acaben les excuses... si, ja sabeu, allò de: si tingués una bici rigida... si no peses tant...tot això, ja és història. A partir d'ara qualsevol mèrit o desgràcia és totalment imputable a les meves cametes. Així doncs, sou convidats a rebre amb entusiasme la nova adquisició i si és pertinent , com en aquests cas, recordar-me amb fets de que algú amb una bici no tant bona, em pot fotre el pal.

De segur que és la més maca, tota en blanc i negre, com a les pelis del Charlot o el que és el mateix, els colors del Bolet Bike!!

Duatlo d'alta muntanya de Núria.

El recorregut de la prova fa una mica de por.

El perfil no te desperdici

Dissabte abans de la cursa en concentrem la família Corrales i la famíla Barroso a can Fuster, on ens esperen en Sergi i la Nuria, la Ona, la Jana i la famíla Roses, Mercè-Ignasi, Lluc i Joana. És a dir convertim can Fuster en una casa de colònies per un cap de setmana.

Recolzats per tota la colla ens carreguem d'energia en Raimon, l'Ignasi i jo mateix per afrontar el repte de diumenge.

Arribem ben aviat a la cita, com no podia ser, i ens situem al cap davant de la sortida evitant el colapse de la plaça de Queralbs.

Després del tret d'escopeta (literal) comença l'ascensió a Fontalba, estem ben situats i de bon principi agafem un bon ritme que aguantem fins a dalt de tot on arribem tots dos juntets amb un temps força acceptable 1:04:55 això ens situa entre els 90 primers.

Sortint de box veiem la processor de corredors enfilant el Puigmal, a dalt de Fontalba el vent es comença a notar força i anirà creixent fins arribar al cim.

Amb l'experiència de la darrera vegada la pujada me la prenc com una excursió i em fixo com a únic objectiu no pujar de pulsacions i arribar a dalt sencer.

Aquest objectiu no es correspòs pel grapat de corredors que no paren de passar-me en tot el tram d'ascensió.

Vaig mirant enrera per veure si localitzo a en Raimon, però no m'hi puc fixar gaire ja que fa pujada, vent i la gent m'avança per la dreta i l'esquerra.

Un cop fet el cim començo a baixar cap a Núria. Ara soc jo qui comença a avancar, en conto més de 20. Aquest any les cames sembla que aguanten i arribo corrents fins a Núria i sense rastre d'en Raimon.

Recullo fruita a l'avituallament i enfilo els darrers 5 km fins a recuperar la bicicleta.

El primer km el faig a bon ritme però de cop dues rampes una a cada cama a l'alçada dels isquios em paralitzen del tot i m'he de quedar estirant uns quants minuts.

Aconsegueixo superar les rampes però encara em quedenn al voltant de 3 km que faig més caminant que corrent. Entro al box a recuperar la bici en la posició 227, està clar que el tram de còrrer ha estat un desastre, d'en Raimon ni rastre.

Agafo la bici i començo el descens, no paro de passar gent i més gent, uns van parats i d'altres punxats, en el tram de descens entro en la posició 75.

En arribar a meta veig a tota la colla de dones i nens i també a en Raimon que ha decidit abandonar a mitja pujada degut a les molèsties que tenia a la cama i que no el deixaven pujar amb normalitat.

Arribo molt sencer amb un temps final de 3:52:30, deu minuts millor que el darrer cop, i en la posició 156.

L'Ignasi arriba més tard i molt sencer per sorpresa de molts dels presents.

Per acabar la trobada tornem a Campelles on en Sergi fa el plat de la temporada, "Cruixent de paella", que tot i alguna rundinamenta tots/es el trobem excel·lent.

La crònica podria acabar aquí perque la veritat es que la cursa per a mi va continuar tota la setmana següent, amb unes cames com a pals que no em deixaven caminar amb normalitat per no parlar de les postures variades que havia d'adoptar per baixar i pujar escales.

Aquesta part de la cursa la va guanyar i de carrer l'Ignasi ja que no el vaig veure patir gens ni mica.

Esperem que en properes edicions puguem acabar-la amb les cames més senceres.

L'arribada a meta. El futur dels bolets. Quin goig!!

Duatló de Cervelló

En Raimon i jo decidim fer un petit tast abans de l'inici de la temporada de Duatlons de Muntanya i ens decidim a participar a la primera duatló de Cervelló.
Després de la volta a la Cerdanya em sento amb forces i ganes de començar a competir i de bon principi se que en Raimon no em deixarà respirar.
A la línia de sortida som al voltant de 70 corredors amb algunes cares conegudes i d'altres que fan una mica de por només de veure com escalfen.
Comencem a còrrer i em situo darrera un paio al que li puc llegir a l'esquena C.E. Estibadors del Port de BCN, en pocs instants el perdem de vista i ens quedem un TRIBIKE i jo empaintant-lo.
Arribo al box en quarta posició després d'un darrer tram ple d'obstacles on començo a veure les estrelles.
Només entrar a box intueixo que la cursa serà un patiment continuo en veure que en Raimon entra just darrera meu.
Fem tot el tram de bici plegats, bé ell davant i jo darrera. El circuit de bici és un trencacames interminable amb unes pujades en les que em vec obligat a aplicar la teoria del 6 més d'un cop.
(M'explico, si vas a menys de 6km/h és millor baixar a caminar/còrrer).
En arribar al box per fer la darrera transició coincideixo amb en Raimon, tinc esperances de poder avancar-lo però el cabrón no para de còrrer i les meves cames semblen fustes , arribo en 5ena posició a uns segons d'ell i estosegant com mai.
Com s'ho fa la gent que sempre diu que no entrena i sempre està per davant teu????
Els resultats de la cursa són una semaneta parat per por d'haver inciat altre cop un estat previ a la neumonia. Esperem que només sigui por.


Corre que te pillo.


Seguint a en Raimon.

Seny, Rauxa, i Sentido Jedai. La Volta a la Cerdanya

Vale, pos aquest cap de setmana hem tornat a córrer una altra vegada la Volta a la Cerdanya. Aquest any la cursa es corria pel massís del Canigó de la França catalana o la Catalunya francesa, que bàsicament està a tumàpelcul. Les parelles boleteres són Germà-Servidor i Fuster-Mangue.

Team cunyaos al ataqueeeee!!!

Els prolegòmens de la cursa són els habituals. Sopem a l'hora de berenar, ens mengem 392 tones de pasta, però com que aquí son gavatxos la pasta és així com de galets amb herbetes i la mar de bona (enlloc dels típics macarrons txurruteros d'alberg guarro), tirem una mica d'oli a la cadena per quedar-nos amb la consciència tranquil.la i a la piltra que l'endemà la cursa comença a les 5h30.

Contràriament al que pugui semblar a aquella hora del matí no fa gaire fred, però com que l'estètica ens perd ens enfundem el xalecu nou i els manguitus a joc (pedalant potser no serem els més ràpids, però a guapos no ens guanya ningú). Sortim en 7è lloc i per sorpresa nostra -falsa modèstia- no triguem gaire en posar-nos primers. És negra nit i no es veu res de res, per sort la primera pujada és per asfalt i llaaaaaaaaarga com laaa…buenu, és igual, mooooolt llarga. Quan ja portem gairebé una hora pedalant i seguim anant primers ens comencem a emocionar pensant que coronarem líders i que què guapos anem i que si ens hauríem d'haver depilat i que...zuuummmmmmm ens passen els dos d'arenys cagant llets que sembla que anem parats. Si es que ja ho diuen, s'ha d'anar partit a partit, no pots...zummmmmm ens passen dos més (aquesta vegada és el tio de solobici), i dos més, i el Sergi i el Mangue, i dos més...collons! no estàvem pujant de puta mare? Pos no! Després de dues hores i quart pujant sense parar, i amb les lumbars més trinxades que la iaia Antònia, coronem el port i comencem el descens 7ens o 8ens.  

Com sempre la baixada es fa curta i sense adonar-nos-en ja tornem a estar pujant una altra vegada. Engranem una altra vegada el pinyo gran (si dic que posem el plat petit queda fatal i això ho llegeix gent molt important) i ens tornen a passar el Sergi i el Mangue que pel que sembla s'han encigalat per dins un poblet i han hagut de parar a reforestar el bosc amb femtes pròpies i diverses. Els hi intentem aguantar la roda una estona però és tan díficil com que al ZP se li posin rectes les celles amb lo qual ens tornem a quedar sols una altra vegada. I aquesta pujada sí que és txunga. Amb unes pendents rotllo parets d'escalada el Germà va desenvolupant la teoria del 6 (o de San Frenando). La teoria ve a dir que si un pujadot el fas a menys de 6 per hora no val la pena seguir pedalant i millor baixar i caminar. I així ho fem, como San Frenando, un ratito a pie y otro pedalando! El problema és que la pujada és eterna i en Brothel comença a renegar pels colzes i jo que faig una mica de sermonet que si paciència, que si no et queixes més quan arribem a dalt  et compraré una piruleta...i entre xutes i dextroses conseguim coronar el 2n port sense que ens avanci ningú. De la resta de la etapa no recordo res especial, anem pujant i baixant, i pujant i baixant, i no trenquem res, ni caiem, ni ens trobem cap titi en pilotes ni res, total, que arribem els 8ens en unes 9h30' més o menys.

No nem guapos ni res!

Arribem a l'hotel i els altres bolets ja s'han dutxat i s'estan posant cremetes pels puestos els molt repelents. Ens han tret 50 minutets de res...si es que et pares un moment a cordar-te les sabates i ja te l'han fotut...en fin, comença el ritual postcarrera, batuts recuperadors, compex, pastilletes de diferent mida i color, i la novetat de la temporada, massatge de voltaren aplicat amb la mateixa generositat que la Jordina gasta quan s'embadurna de crema solar a la platja! Quin pestot!!

Per la segona etapa la cosa pinta txunga. La previsió del temps és pluja rotllo tempestot indecent durant tot el dia i la organització decideix anul.lar el tram d'orientació. Ens tornem a llevar bendhorabendhora (el pixacolònies estaria molt orgullós) i només arrencar a pedalar comença a plovisquejar de manera tímida, com si a aquella hora del matí la pluja no volgués despertar a Gaia, deessa de...aix, perdó, que això és una crònica boletbike. Vull dir que plovia però no emprenyava. Com que aquesta vegada sortim en ordre invers al d'ahir ens toca sortir dels últims, i conscients que els 6ens i 7ens estan a pocs minuts sortim apretant les dents i el cul en idèntiques proporcions. Comencem a passar a gent a carretades, i anem tant encesos que al primer trencant ens colem i fotem un bucle de 2 km de gratis que ens fa perdre vora 5 minuts. Diguem que hem posat tota la sang a les cames i no n'hem deixat ni gota al cervell. Tornem a passar a la mateixa gent una altra vegada fins que arribem al primer control on veiem que els 7ens han punxat i estan canviant la roda. Visca! Ja n'hem passat a uns! Portem una horeta pedalant a fondo quan aconseguim coronar el port i aquí ve la part divertida de la jornada. El meu company, el Germà, que és maco com ell sol, i de tant maco que és Déu no va voler donar-li una bona vista perquè eren masses coses bones per una sola persona, i el va castigar a dur per sempre més unes boniques gafolles que diria ell. Total, que amb la pluja el xaval no veu un elefant dins una capsa de galetes i es clar, comencem la baixada sabent que anem 7ens, amb els 6ens a tiro, i el Germà sense gafolles! Baixem a 40km/h jo al davant cantant-li totes les pedres i reguerots del camí, i ell al darrere apretant el cul i encomanant-se a Sant Pinyaken. Recordeu la peli aquella de 'no me chilles que no te  veo'? Doncs igual. Encara no sé com arribem a baix vivitsicoleant i lo que encara em flipa més es que arribem al control i allà avancem a una altra parella!!!! Visca el sentido Jedi (llegeixis jedai) del Germà, quin crack!!!! Després d'aquesta batalla tornem a pujar i tornem a baixar -com podeu comprovar totes les curses són iguals- i quan comencem l'últim port del dia atrapem una altra parella. Fem tot el port junts i just abans de coronar n'atrapem a una altra. Total, que a 2 km de l'arribada anem junts els 4rt, 5ens, i 6ens; i com a bons boletbikes que som llencem un sprint a falta de 870 m. que els hi arrenquem totes les pegatines a les altres dues parelles i acabem entrant en un emocionant 4rt lloc de l'etapa i 1r lloc en categoria invidents. Oe oe oe!!!!! prova superada!!!!!

Típic careto empanat després d'un sprint apostoflant

Arribem a l'habitació i el Sergi i el Ricard, que han arribat segons, aquesta vegada encara s'estan dutxant perquè només ens han tret 10 minutets de res!!

Al final sumant les dues etapes quedem 5ens, més contents que unes castanyueles mentre que el Mangue i el Fuster acaben en una espectacular 3a plaça, i per primer cop a la història ciclista la famosa dita Podi o Mort no acaba a la funerària (llàstima que només donin premi als primers je je...). Visca els bolet bike!! VISCA!!!

Els d'Arenys (1rs) i els Cunyaos (3rs)

Notes a peu de pàgina:


Li vam treure 7h a un jugador del Barça titular a la final de París de 2006


Fixeu-vos que beuen els gavatxos! Aquí no es veu una merda però a la llauna hi diu ‘REAL BURRU, energie taurine catalane’

                                       

Si aneu a un alberg porteu taps per dormir. Són tope incòmodes, però pitjor és tenir a un tio pelut a 50 cm. menjant-te l’orella a roncs!

Prats de Molló té pinta de ser bastant mono amb banderetes i el rotllo medieval. La propera vegada prometo aixecar el cap del roadbook

La gent de Probike un 10, però no sé perquè ho poso, perquè tampoc és cap novetat!

El Ròritx em va fer un porta roadbook de carbonilla la mar de pinton i que va funcionar com un pepe! 

                                       

Us deixo el link a les classificacions per a que veieu que no us enganyem.

http://www.probike.es/media/upload/arxius/club/Activitats/Any%202011/classificacio_general.pdf