Travessa Sant Joan Despí-Montserrat

El mateix dia que la màquina d'en Mangue estava a Calella patint de valent dos boletaires ens vam animar a fer la cursa ritual dels darrers anys fins a Montserrat. La diferència és que aquest any nomès erem dos, ja que exceptuant el de Calella els altres estaven rascant-se les pelotilles.
La sortida va ser molt millor que en altres edicions i per a no trencar la tradició a primera linia i ensenyant les noves equipacions, que val a dir-ho cada cop són menys blanques.

Després d'aguantar amb els primers fins a Castellbisbal, és a dir fins les primeres rampes, en Sergi va decidir no apretar i quedar-se amb mi fent d'assistent, és a dir fent uns sprints per arribar al controls i preparar-me uns plàtans i omplir-me els bidons.

Ja de pujada i sempre a roda del Segal arribem al final de la primera de les rampes i per no trencar la tradició punxo, en sergi marxa i jo en menys de tres minuts ja torno a estar pedalant que fa pujada i per continuar amb la tradició d'aquestes curses els darrers tres km els acabo tot marejat.
Però aconsegueixo baixar de les quatre hores i arribo finalment a cinc minutets d'en Sergi.
al cap d'una estona d'arribar apareix la Silvia i en Martí amb uns amics que per variar també van haver de fer una cua de mes de tres quarts d'hora per superar el Parc d'atraccions de Montserrat.

4/10/2009 IRONMAN CALELLA - REFLEXIONS I CRÒNICA

Disclaimer: com que l'ironman no s'acaba mai, la crònica també es interminable. Esteu avisats!



M’ha costat uns dies, però finalment m'he posat a escriure la crònica de l'Ironman. En part, m’ha costat perquè he trigat ben bé tres dies a poder tornar a caminar i a pujar i baixar escales de forma "digne"...



No se gaire per on començar, ja que tot comença ara fa més d'un any quan en un rampell m’inscric en aquesta prova de "llarga distancia", o potser seria més adient dir de "llarga durada". Han estat uns quants mesos de molt entreno, de curses més curtes de preparació, més entreno, moltes hores en bici, a l’aigua, donant voltes a la pista... i resumint, ens plantem al dissabte 3 d’octubre, "el dia abans", on cal fer tot el ritual habitual de registrar-se, preparar les bosses, briefing, cues, deixar la bici a la transició, deixar les bosses, etc...





Tinc la sort de poder estar-me a Canet, a 5 minuts de Calella, però lluny del sarau. Se que he entrenat bastant bé. La natació es farà llarga, però tot controlat. Conec el recorregut de bici, bastant pla i amb bon asfalt fins a Mataró i amb alguns repetxons i asfalt més dolent entre Mataró i Calella. I després hi ha la marató. La marató obre una gran incògnita. Si, he entrenat bé, al mig ironman de Mònaco em vaig sorprendre corrent més ràpid del previst, i a la última tirada llarga em vaig trobar molt bé... però no ens enganyem, una marató es una marató. No n’he corregut mai cap, i molt menys amb l’escalfament de natació i bici que m’espera.



A grans trets, les meves previsions de temps eren de completar la natació en 1h05-1h10, 1h15 amb la transició. Pel que fa a la bici, esperava poder completar el circuit en unes 4h45 - 5h, amb lo cual podria començar a córrer sobre les 6h de trajecte, i si tot anava bé, fer la marató en unes 4 hores per acabar en 10hores aproximadament. Aquest era el plan, però calia dur-lo a terme.



Total, que em toca sortir a la setena sortida (Surten primer els pros, després les pros, i desprès en sortides de grups de 216 triatletes), a les 8h10.




Ens llevem a les 5h30 i el team boletbike fem cap a Calella. Haig de fer una esmena especial a l’Oriol i la Judith, que es van aixecar a les 5h30 i van estar al peu del canó tot el dia animant de valent. I a la gemma, clar, que no només va ser-hi diumenge de cabu a rabu, sinó que hi ha sigut tot l’any i ha hagut de fer el seu propi ironman i aguantar-me a mi.




Tot plegat a les 6h30 ja soc a boxes. Ultimes comprovacions a la bici i a esperar una estona abans de posar-me el traje, escalfar una mica i col•locar-me per a la sortida que em toca.




Como quien no quiere la cosa, em col•loco a primera fila de sortida, bastant escorat al marge esquerre. Ultims minuts i ens donen la sortida. Després de tot aquest temps, ha arribat l'hora de la veritat. Començo tranquil i em passen uns quants. El recorregut que fem es una mena de rectangle, amb la peculiaritat que en el costat llarg (paral•lel a la costa) només han posat una línia de boies, que fa que tots nedem seguint la línia de boies, igual que els grups que han sortit abans, amb el resultat que quan porto uns 15 minuts nedant xoco de cara amb un que "ja tornava". Res, a seguir. i els primers 1750m se’m fan bastant llargs. No em deixo mirar el crono fins que arribo a la boia dels 1750m i no em mola gaire veure que ja porto 33minuts, es a dir, vaig bastant més lent que a Mònaco. Però queda molt i cal anar fent. La segona meitat de la natació se’m fa més fàcil i em passa més ràpid. Última boia, 300m i acabem. Segueixo a ritme, sense estridències i finalment surto de l’aigua en 1h06min42sec, de mitja més ràpid que a Mònaco, lo cual em fa pensar que hem nedat contra corrent la primera meitat. El meu parcial em col•loca el 371 de la classificació, els bons em treuen un quart d’hora.



La primera transició es bastant caòtica, ja que en sortir ordenats per numero de dorsal, anem sortint en grups i tots tenim les bosses a molt aprop uns dels altres. Com sempre m’assec a terra a treure’m el traje, em poso les bambes i vaig a buscar la bici, que d’entrada no trobo! Surto de l’àrea de transició i en pujar a la bici m’adono que ja d’entrada he perdut l’ampolleta dels xutes. Primer contratemps!



Començo a pedalar sense estressar-me. En el tram de bici, que son unes 5 hores, cal anar bevent i sobretot cal menjar. És el moment de menjar. Començo a passar gent i som 3 o 4 que anem a un ritme semblant. Sense anar a roda, passant-nos constantment...segueixo fent, els deixo enrere, un jutge m’adverteix que "tienes que separarte más" i m'adono que el mantenir la distancia de 7 metres em serveix per controlar-me una mica i no córrer massa.



Passo per Canet i allà tinc els suporters incondicionals (Oriol, Judith i Gemma i algun afegit canetenc), que al tercer pas em sorprenen amb una pancarta! Vaig còmode, i no paro de passar gent. Pràcticament no m'adelanta ningú i segueixo tirant. La segona volta la faig una mica més lent que la primera i a la tercera, a la pujada de Sant Pol haig de posar el plat mitjà (la resta del recorregut es fa tot amb plat gran).



Faig els últims km mirant de relaxar les cames i finalment acabo el tram de bici amb un temps de 4h 49min 01sec, amb una mitja de 37,4km/h. Del tram de bici faig el parcial 57, a 20 minuts del Marcel...



Ara ve quan el maten

La transició de la bici a la cursa a peu la faig prou bé, en 3 minuts i això que em poso els mitjons compressius i m’intento posar una tirita al nas, que em cau abans de començar la marató! Començo a córrer i ja al primer km em trobo a la Gemma, l'Oriol i la Judit i el Ricard de Canet amb la dona i els dos nanos. Cada cop hi ha més gent que m’anima, lo qual resultarà fonamental.



Al km 2 ja començo a notar el flato i decideixo parar. No es una parada qualsevol. Fa estona (en realitat, li he donat voltes des de fa dies) que penso en pixar, però sobre la bici como que no. Així que decideixo parar per a mirar que em baixi el flato i aprofito per pixar. buff, quin descans! Però el flato no em baixa, així que vaig fent poc a poc. Poc a poc, pel flato, però sobretot perquè ja per començar tinc els quàdriceps carregats. Vaig passant km per sota els 5minuts i al km 10 trobo novament als meus animadors. Ara s'hi afegeixen els meus germans Jordi i Xavi i dues nebodes. Em pregunten que com vaig, i responc de manera franca: vaig moolt cansat.



Vaig pensant que estic esgotat tot just començar la marató, però segueixo fent. Torno a passar pel grup de supporters i ara també hi ha l'Albert. Els segons 10.000m els faig més còmode. No tinc flato i vaig millor. Però els quàdriceps cada vegada més carregats. Al km 14 trobo els meus pares i tiets i al km18 s’hi afegeixen uns amics del meu germà. Cada cop que passo per davant de la meva gent que m’anima se’m posa la pell de gallina. M’emociona veure el suport que tinc, i encara més ara que cada vegada vaig més justet.



Del km 20 al 30 començo a patir bastant. Estic a la tercera hora de marató, i quan la completi, encara me’n quedarà una altra. Vaig controlant els temps, i cada vegada vaig ralentint el ritme. Quan passo pel km28 ja hi ha pleno, amb el Fuster i les germanes i la mare de l'Oriol. Vaig molt concentrat en avançar i ara ja no tinc gaire humor ni forces per ser gaire simpàtic. A la tornada, al km31 si que faig el gest de dir "Em queda 1 volta, i plego"



Els últims 10.000m son durs, duríssims, agònics. Vaig corrent amb els quàdriceps com roques, cada pas fa mal i ara se’m comencen a carregar els bessons. Els avituallaments els passo caminant per relaxar les cames i per poder beure sense tirar-m’ho tot per sobre. Km36, últim gir a Santa Susanna. Pateixo molt però tinc clar que haig de continuar. Continuar endavant. L’únic que vull es poder parar, però abans haig d’acabar. Aquesta vegada al km38 ja nomes hi queden un dels meus germans i els meus pares. km40, el públic anima, i ajuda, però cada vegada vaig més aïllat de l’entorn, i només penso en avançar i acabar, en poder parar. Passo el km 41, això ja està, passo per sota la via del tren, corba a la dreta, corba a l’esquerra (i em creuo amb un company que ara comença a córrer!! no ho assimilo) i una altra corba...on és l’arribada? Torna a girar, passa per davant la carpa,, voreja la tanca metàl•lica...això no s’acaba mai i tinc les cames com botifarres!! Aquest darrer km se’m fa interminable, sobretot perquè corba rere corba no veig l’arribada...un altre gir i passo per sota el pas elevat. D’allà veig un arc groc i una altra corba on comença la catifa vermella. Només penso en acabar i busco l’arc de meta.



Vaig tan determinat a acabar, que no veig ni sento el grup de 15 o 20 amics que m’esperen a la recta d’arribada. De fet, un cop veig l’arc d’arribada, encara esprinto per acabar i tot i que passo pel costat de l'speaker, ni tan sols el veig. En aquests últims metres, per mi només existeix l’arc d’arribada i no veig res ni ningú més...



Finalment arribo a la meta i tot just tinc forces per aixecar els braços...



Un cop acabat me’n vaig directe al servei de massatge i ja en cosa de pocs minuts se’m fa bastant difícil el caminar o mourem gaire. i com deia abans, això em dura uns quants dies.

He completat la marató en 3h44min24sec (posició 185 de la cursa a peu).


Sumant tot plegat, he fet un temps de 9hores 48minuts i 22segons, amb lo cual he quedat el 95 de la classificació general (de 1832 inscrits) i el 18 del meu grup d’edat. Evidentment estic molt content, tot i el patiment. Content del resultat, però sobretot content que els entrenament i els sacrificis han valgut la pena. I molt content del suport rebut. Em quedo amb el mal sabor de boca de no haver sabut disfrutar de la recta d’arribada amb tos els que éreu allà. Simplement no en vaig ser conscient.

RESULTATS: http://www.challenge-barcelona.com/resultados/intro.php




FOTOS: http://www.marathon-photos.com/scripts/event_entry.py?event=Sports/GKDE/2009/Challenge%20Barcelona-Maresme&match=901

Diumenge passat al 33 van fer un reportatge de mitja hora sobre la cursa, i el van posar a la web, però ara ja no hi és. Algú te enxufe a la tele3?

I res, ara a buscar-ne un altre i a començar de nou!!

Gràcies a tots pel vostre suport i per les hores compartides

LA CONTRACRÒOOOOOOOOONICA!!!

Després de la crònica dels que podrieeeeen haver estat els guanyadors de la volta arriba l’autèntica, la desitjada, i la megadetallada CONTRACRÒOOOOOOOOONICA!

Com cada estiu, i després d’haver-me tirat gairebé un mes i mig rascant-me tot el que seria la zona púbica en una quantitat inversament proporcional al temps dedicat a torturar-me sobre el seient antiprostàtic de la meva bici, arriba la Volta a la Cerdanya.
Aquest any, i per treure’m una mica de pressió, m’apunto amb el Lluís (Ròritx d’ara endavant) que se suposa que no està tan fort com la resta de bolets amb falera de podi. El Lluís, per situar-vos una mica, és el típic tio que fot ràbia doncs sense entrenar quasi està més fort que tu que surts 5 cops a la setmana. Això sí, és més maco que un Bimbo sin corteza (que això dins l’escala de macositat és bastant amunt).
Les parelles d’aquest any són Fuster-Mangue que estan més forts que el He-man i volen superar el 4t lloc de l’any passat, Germà-Massu els dos metxes curtes que s’enfronten per primer cop junts a una cursa de metxa llarga, i Jomateix-Ròritx que una mica tenim com a objectiu el sálvesequienpueda.
Amb el brifing les coses es comencen a posar al seu lloc. La primera etapa passa quasi tota per on, curiosament, tant els He-man com els MetxaCurta havien estat pedalant el diumenge anterior! Que carbons! Tindran algun infiltrat dins l’organització? Total, que el tram d’orientació se’l coneixen millor que jo una botiga de txutxes. A més, els He-man surten els primers per sorteig! En fin, que al final els més fluixets som els que no tenim ni putes de com fer el tram d’orientació (la qual cosa ens anirà de perles per justificar les dues hores i mitja que ens van treure el Mangue i el Sergi a la primera etapa).
Abans d’explicar la primera etapa deixeu-me que us narri, per aquells que desconegueu les entranyes d’una cursa d’aquest tipus, com acostuma a funcionar un sopar previ a un event com aquest.

La primera regla d’or i que no es pot trencar mai sota perill de mort del cuiner és que no falti fato. És igual si els macarrons han quedat una mica crus o si el vi és de garrafote del metadona. Això són detalls sense importància, l’únic important és que puguis repetir 33 vegades fins doblar la teva massa corporal. L’altra cosa que acostuma a passar és que com que la cursa comença molt d’hora tothom té pressa per anar a la piltra i llavors a la feinada que suposa haver-te de menjar 4 plats de pasta, dos petxugues de pollastre i el postre, hi has de sumar el fet d’haver-ho de fer a una velocitat rècord per poder anar a dormir a una hora prudent, i a més ser capaç d’adormir-te amb la panxa a punt de reventar. Total, com podeu veure els ciclistes som rucs per definció, paguem una pasta per tot això, al final del dia acabem trinxats, i a més ho expliquem als amics més contents que unes castanyueles! Si es que...

El dissabte ens llevem suuuuuper d’hora per afartar-nos un altre cop a l’esmorzar (tot el que us he dit pel sopar val per l’esmorzar també), però a l’hora de l’esmorzar els Bolets tenim un claríssim avantatge sobre la resta dels participants, i és que tenim a l’amic Germà a la mateixa habitació, i això vol dir que 1h30’ abans que s’hagin llevat la resta de corredors ell ja està dant pel cul que arribem tard.

Això es tradueix en que baixem a esmorzar que no hi ha ningú més i podem pillar totes les lonxes de formatge que vulguem sense que ningú ens miri malament.

De la 1ª etapa ja sabeu que les dos parelles amb aspiracions podiils la van clavar per tant us explicaré la història dels modestos que també és bonica perquè sí. El Ròritx i servidor, com ja us he dit, partiem amb el desavantatge de no tenir ni putes del tram d’orientació. Jo ja sabia que m’oriento pitjor que una brújula dels xinos però confiava a cegues en el meu company que a part d’enginyer inventa coses i fa submarinos i avions...1er error del dia! Només entrar al tram d’orientació comencem a baixar una trialera txunga perquè sí fins que arribem a un petit poble que en teoria no hi havia de ser. Mirem el mapa però per la zona no apareix cap poble, però com que estem convençuts que ho hem fet bé comencem a pujar per un senderó txunguíssim amb alegria i esperança. Seguim pujant, i seguim pujant –collons com dóna pel sac el nocaminet dels pebrots- i seguim pujant...fins que de sobte ens apareix per dalt una parella mixta més frescos que uns pimientos del piquillo que diu que han començat el tram d’orientació fa només 15 minuts (i nosaltres ja portem ben bé 1h!!!) i, sense ànims d’ofendre, no tenen pinta de tirar gaire...Amb lo qual se avecina una encigalada...I efectivament, aconseguim sortir del tram d’orientació en la posició 92 de 100!!!!! Horror!! Vestits de bolets i anem quasi penultíssims!!! A partir d’aquí comencem a pedalar tant fort com podem (que no és gaire però ja fa el fet) i anem remuntant posicions fins a arribar a meta els 32, 2h35’ més tard que el Mangue i el Fuster. Però no passa res, la vida és així, no sempre es pot guanyar (de fet, només que guanyéssim un cop ja n’hi hauria prou...)

Aquesta és la pinta que té una habitació de 9m2 si hi fots a 6 bolets durant dos dies

A la nit el Massu, com que se sentia sol perquè l’Ester estava moooolt lluny, va decidir fer-se moooooooolt amic del senyor Roca, tant amic que s’hi va passar toooota la nit parlant-hi cara a cara i fent-li regalets sense esperar res a canvi, però el senyor Roca és molt absorvent, i li va xuclar fins a l’últim bri d’energia que li quedava de manera que, a l’endemà, el nostre Johnny no es va veure capacitat per continuar pedalant. I cuento contado la volta a la Cerdanya se le ha acabado!

Amb això diumenge sortim només la parella dels He-man i el nou trio calavera doncs el Brother s’afegeix a la parella desorientada. L’etapa dels He-man ja sabeu com va acabar (Fuster, no compris més canvis als xinos perquè donen el pego però no aguanten) i a nosaltres ens va anar molt bé, sense contratemps remarcables. Només sortir ja vam començar a passar gent fins que ens vam situar entre el 10 i el 15, posició que ja no vam deixar fins al final. Paga la pena remarcar el desafortunat comentari del nouvingut bolet Ròritx que, més innocent que Monsenyor Escribà de Balaguer, quan anàvem 9ens a 10 km del final i amb un grup de 10 o 12 corredors trepitjant-nos els collons (ui! perdó, els talons) diu... Tampoc passa res si ens passen...Us ho podeu creure??? Ròritx tio! Un Bolet dient no passa res si ens passen...Els insults que li van caure del Germà i meus es van sentir des de Montserrat. Quin tio! Ara bé, em sembla que li va quedar clar!! I diu que no ho tornarà a dir mai més!!

En definitiva que ens ho vam passar molt bé. Vam fer una posició més que digna (sobretot tenint en compte el primer dia) i vam acabar més trinxats que un sofà d’ikea en un pis d’estudiants. Visca la volta a la Cerdanya!!!!! Visca!!!!!!