LA CONTRACRÒOOOOOOOOONICA!!!

Després de la crònica dels que podrieeeeen haver estat els guanyadors de la volta arriba l’autèntica, la desitjada, i la megadetallada CONTRACRÒOOOOOOOOONICA!

Com cada estiu, i després d’haver-me tirat gairebé un mes i mig rascant-me tot el que seria la zona púbica en una quantitat inversament proporcional al temps dedicat a torturar-me sobre el seient antiprostàtic de la meva bici, arriba la Volta a la Cerdanya.
Aquest any, i per treure’m una mica de pressió, m’apunto amb el Lluís (Ròritx d’ara endavant) que se suposa que no està tan fort com la resta de bolets amb falera de podi. El Lluís, per situar-vos una mica, és el típic tio que fot ràbia doncs sense entrenar quasi està més fort que tu que surts 5 cops a la setmana. Això sí, és més maco que un Bimbo sin corteza (que això dins l’escala de macositat és bastant amunt).
Les parelles d’aquest any són Fuster-Mangue que estan més forts que el He-man i volen superar el 4t lloc de l’any passat, Germà-Massu els dos metxes curtes que s’enfronten per primer cop junts a una cursa de metxa llarga, i Jomateix-Ròritx que una mica tenim com a objectiu el sálvesequienpueda.
Amb el brifing les coses es comencen a posar al seu lloc. La primera etapa passa quasi tota per on, curiosament, tant els He-man com els MetxaCurta havien estat pedalant el diumenge anterior! Que carbons! Tindran algun infiltrat dins l’organització? Total, que el tram d’orientació se’l coneixen millor que jo una botiga de txutxes. A més, els He-man surten els primers per sorteig! En fin, que al final els més fluixets som els que no tenim ni putes de com fer el tram d’orientació (la qual cosa ens anirà de perles per justificar les dues hores i mitja que ens van treure el Mangue i el Sergi a la primera etapa).
Abans d’explicar la primera etapa deixeu-me que us narri, per aquells que desconegueu les entranyes d’una cursa d’aquest tipus, com acostuma a funcionar un sopar previ a un event com aquest.

La primera regla d’or i que no es pot trencar mai sota perill de mort del cuiner és que no falti fato. És igual si els macarrons han quedat una mica crus o si el vi és de garrafote del metadona. Això són detalls sense importància, l’únic important és que puguis repetir 33 vegades fins doblar la teva massa corporal. L’altra cosa que acostuma a passar és que com que la cursa comença molt d’hora tothom té pressa per anar a la piltra i llavors a la feinada que suposa haver-te de menjar 4 plats de pasta, dos petxugues de pollastre i el postre, hi has de sumar el fet d’haver-ho de fer a una velocitat rècord per poder anar a dormir a una hora prudent, i a més ser capaç d’adormir-te amb la panxa a punt de reventar. Total, com podeu veure els ciclistes som rucs per definció, paguem una pasta per tot això, al final del dia acabem trinxats, i a més ho expliquem als amics més contents que unes castanyueles! Si es que...

El dissabte ens llevem suuuuuper d’hora per afartar-nos un altre cop a l’esmorzar (tot el que us he dit pel sopar val per l’esmorzar també), però a l’hora de l’esmorzar els Bolets tenim un claríssim avantatge sobre la resta dels participants, i és que tenim a l’amic Germà a la mateixa habitació, i això vol dir que 1h30’ abans que s’hagin llevat la resta de corredors ell ja està dant pel cul que arribem tard.

Això es tradueix en que baixem a esmorzar que no hi ha ningú més i podem pillar totes les lonxes de formatge que vulguem sense que ningú ens miri malament.

De la 1ª etapa ja sabeu que les dos parelles amb aspiracions podiils la van clavar per tant us explicaré la història dels modestos que també és bonica perquè sí. El Ròritx i servidor, com ja us he dit, partiem amb el desavantatge de no tenir ni putes del tram d’orientació. Jo ja sabia que m’oriento pitjor que una brújula dels xinos però confiava a cegues en el meu company que a part d’enginyer inventa coses i fa submarinos i avions...1er error del dia! Només entrar al tram d’orientació comencem a baixar una trialera txunga perquè sí fins que arribem a un petit poble que en teoria no hi havia de ser. Mirem el mapa però per la zona no apareix cap poble, però com que estem convençuts que ho hem fet bé comencem a pujar per un senderó txunguíssim amb alegria i esperança. Seguim pujant, i seguim pujant –collons com dóna pel sac el nocaminet dels pebrots- i seguim pujant...fins que de sobte ens apareix per dalt una parella mixta més frescos que uns pimientos del piquillo que diu que han començat el tram d’orientació fa només 15 minuts (i nosaltres ja portem ben bé 1h!!!) i, sense ànims d’ofendre, no tenen pinta de tirar gaire...Amb lo qual se avecina una encigalada...I efectivament, aconseguim sortir del tram d’orientació en la posició 92 de 100!!!!! Horror!! Vestits de bolets i anem quasi penultíssims!!! A partir d’aquí comencem a pedalar tant fort com podem (que no és gaire però ja fa el fet) i anem remuntant posicions fins a arribar a meta els 32, 2h35’ més tard que el Mangue i el Fuster. Però no passa res, la vida és així, no sempre es pot guanyar (de fet, només que guanyéssim un cop ja n’hi hauria prou...)

Aquesta és la pinta que té una habitació de 9m2 si hi fots a 6 bolets durant dos dies

A la nit el Massu, com que se sentia sol perquè l’Ester estava moooolt lluny, va decidir fer-se moooooooolt amic del senyor Roca, tant amic que s’hi va passar toooota la nit parlant-hi cara a cara i fent-li regalets sense esperar res a canvi, però el senyor Roca és molt absorvent, i li va xuclar fins a l’últim bri d’energia que li quedava de manera que, a l’endemà, el nostre Johnny no es va veure capacitat per continuar pedalant. I cuento contado la volta a la Cerdanya se le ha acabado!

Amb això diumenge sortim només la parella dels He-man i el nou trio calavera doncs el Brother s’afegeix a la parella desorientada. L’etapa dels He-man ja sabeu com va acabar (Fuster, no compris més canvis als xinos perquè donen el pego però no aguanten) i a nosaltres ens va anar molt bé, sense contratemps remarcables. Només sortir ja vam començar a passar gent fins que ens vam situar entre el 10 i el 15, posició que ja no vam deixar fins al final. Paga la pena remarcar el desafortunat comentari del nouvingut bolet Ròritx que, més innocent que Monsenyor Escribà de Balaguer, quan anàvem 9ens a 10 km del final i amb un grup de 10 o 12 corredors trepitjant-nos els collons (ui! perdó, els talons) diu... Tampoc passa res si ens passen...Us ho podeu creure??? Ròritx tio! Un Bolet dient no passa res si ens passen...Els insults que li van caure del Germà i meus es van sentir des de Montserrat. Quin tio! Ara bé, em sembla que li va quedar clar!! I diu que no ho tornarà a dir mai més!!

En definitiva que ens ho vam passar molt bé. Vam fer una posició més que digna (sobretot tenint en compte el primer dia) i vam acabar més trinxats que un sofà d’ikea en un pis d’estudiants. Visca la volta a la Cerdanya!!!!! Visca!!!!!!