31/3/13

17/03/2013 Marató Barcelona

Després de 14 setmanes de còrrer més que en Forrest Gam arriba el gran dia. Un gran dia que comença amb una pluja suau ideal per deixar el peus en remull tot el recorregut de la cursa.
Els entrenaments fets fins el moment em fan pensar que l'objectiu de 3 hores 05 minuts no m'ha de suposar gran dificultat.
Les sèries, la mitja de Granollers (1 h 24'), la mitja de BCN extendent versión, les tirades llargues acabades totes exceptuant una per molèsties al genoll em fan creure que l'objectiu és possible i fins i tot superable.
Així uns dies abans del dia clau i analitzant els entrenaments decideixo posar tota la carn a la graella i sortir a 4'15/km és a dir a ritme de 3 hores els entrenaments fets en principi són per baixar de 3 hores.
Comença la cursa i vaig al ritme previst de 4'15 pensant que a partir del km 30 segur que hauré d'afluixar però que hauria de ser capaç d'acabar entre 4'30 i 4'40, però que ho estiraria al màxim possible.
Passo pel k10 amb un temps de 42:40, per davant de la llebre de les 3 hores, abans m'he trobat a en Ricard a l'alçada del Camp Nou, que sota una pluja suau em dona ànims, arribo a la meridiana, km21 amb 1hora30minuts, la llebre de les 3 hores la tinc encara al darrera.
Ens creuem amb els primers que van com a coets, vec a en Sergio que va llençat 3 o 4 minuts per davant meu.
Començo a notar una mica de fluixera però el que més em comença a preocupar són un parell d'ungles, una de cada peu.
Arribo al km 30 amb un temps de 2 hores 11 minuts, encara amb possibilitats de fer marca, però aleshores comença la marató de veritat. A partir d'aquest km cada vegada vaig més lent i abans del km 35 ja començo a caminar a estones. El dolor dels peus es insoportable i les cames ja són dues fuestes, combinació fatal.
Baixant per Via Laietana em passa l'Oriol Castro, em dona ànims i em diu que l'acompanyi, a mi em sembla que va super ràpid i no puc anar amb ell ni 30 mts.
Passo pel km 40 amb un temps de 3 hores 7 minuts, per fer els darrers 2km estic més de 16'. Ara ja ni les cames, peus i cap em funcionen.
Que dur que es còrrer, i que dura és la marató. Aquesta és la tercera marató que faig sense comptar la de l'any passat a l'Iron Man, és per la que més he entrenat i la pitjor que he fet.
Ara toca recuperar-se més animicament que físicament, bé les ungles trigaran un temps. L'any vinent ho tornaré a intentar i potser abans, ja veurem.
Ara tinc ganes d'agafar la bicicleta, aquest darrers mesos no l'he tocat per a res i la veritat és que em ve molt de gust.
Intentaré agafar una mica de fondillo per participar a alguna traitló de llarga distància, Balaguer i Les Angles sembla que seran els propers reptes abans de l'estiu.
A veure si la resta de Bolets s'animen i comencem a fer bicicleta plegats.