Després duna setmana suau d'entrenaments, degut a una sobre càrrega als bessons que vaig començar a notar dimarts al matí quan vaig sortir a còrrer i que em va fer passar pel fisio, primer cop en tota la temporada, les previsions no eren les més bones per afrontar la prova.
Tenia clar que arribava massa carregat i que no estava tant fresc com a l'Ametlla, però no m'imaginava que patiria tant.
Tot va començar de bon matí quan a l'entrar a l'aigua per escalfar vaig notar que estava més calenta del compte i que la calor al sortir-ne ja seria sofocant.
Per acabar d'arrodonir el dia a l'hora de sortir a nedar em vaig distreure xerrant amb un company de Duatlons i quan em vaig adonar estava a primera fila i al ben mig de tots.
Vaig rebre hosties durant 37 minuts (2200mts), un infern...nomès feia que passar gent per sobre meu.
Un cop a la bici circuit nou que no coneixia, direcció Mieres i un parell de collets, el recorregut més trencador que en edicions anteriors, molt maco però no era el dia. Tot i anar a unamitja de 32km/hora no vaig acabar-n'he satisfet. En altres circumstàncies hauria anat més ràpid, seguríssim.
Però el pitjor estava per arribar, quan vaig deixar la bici i vaig començar a còrrer vaig veure a en Martí i la Sílvia i la primera frase que els hi vaig dir va ser: Em sembla que no acabo ni la primera volta.
Més endavant em vaig trobar a en Jofre i l'Eva em van donar una mica de forces però les cames no tiraven, vaig arrossegar-m'he durant les tres voltes sota un sol de justícia.
Vaig decidir no forçar, tampoc podia, però volia acabar fos com fos, seria un entrenament mental.
Finalment després de molt patir vaig aconseguir creuar la línia de meta, gens content però mentalitzat que nomès queden 6 setmanes per Zurich i no val a badar.
