Pedals De Foc

Que la vida és dura ja se sap. Que la Pedals de foc és llarga també.

Divendres vam pujar amb el Xavi i el Raimon cap a les muntanyes araneses per córrer, un any més, la Pedalsdefocnonstop (ho poso així tot seguit perquè us feu una idea de lo llarga que és la cursa). Pillem el meu cotxe i pacamunt s’ha dit que ens esperen a dinar al mateix lloc de sempre, a la bella localitat de Tornabous. Avui, com que m’he llevat original decideixo demanar-me un plat de pasta per dinar. Innovate or die! Com a anècdota del viatge val a dir que el Rayon i jo, per allò de sobrehidratar-nos, no parem de beure durant tot el camí de manera que quan creuem el tunel de viella estem tan apurats com el ninot de mitxelí al campionat del món de dardos (Diuen que el dia abans de la cursa has de beure fins a pixar transparent, vamos, que fins i tot van venir ocellets a beure de mi!).
Arribem al briefing i, com sempre, tenim la sensació que aquest any està ple de màquines. Es curiós, perquè en aquest tipus d’events tothom va amb pantalons curts i ben depiladet, una mica com per presentar credencials aviam qui té els bessons més grossos i més fibrats. Collons! Un any que arribo finet i sembla que s’han decidit a venir totes les màquines de les contrades veïnes.
Anem a l’hotel que aquest any és un 4* de luju i baixem a sopar. Em faig el xulo i em trinco un altre plat de pasta. El Raimon fa com sempre, es menja 24 plats ell sol per amortitzar el preu de la inscripció. I res més, a la piltra que demà hem de matinar.
L’endemà com que no ve el Brothel ens llevem a l’hora que toca (no 28 hores abans) i baixem a esmorzar....un altre plat de pasta! Aquest però si que té vestigis d’heroicitat doncs són macarrons sense ni tan sols un raig d’oli!!!! Socorroooooo!!! Cada forquillada és com una tortura però no passa res perquè ens encanta anar en bici...


I poc a poc ens anem apropant a l’hora H. Pillem les bicis i anem a la sortida. Són les 4h45’ i tot sembla en perfectes condicions. No fa massa fred i jo he dormit bastant bé, però de camí a corralines...Patatxof! SE’M CAU LA BIELA A TERRA!!!! Ho haveu vist?????? Que faig? Queden 5 minuts per sortir i tinc la bici desmuntada!!!! Haaaarl! Després de renegar una estona i recordar-me dels amics del taller (no poso el nom per no ferir sensibilitats) ve en Rayon McGuiver i m’ho arregla amb una aparent senzillesa digna d’un gentleman. Menys mal! Amb tot això arribem a la sortida amb el temps just i PUM! Pistoletatzo de sortida!
Sortim a bastant bon ritme però sense tornar-nos bojos com altres anys de manera que anem fent i arribem al túnel amb un grupet de Dènia que ens porta a bastant bon ritme sense apurar. Quan portem ja una estoneta pedalant em giro i veig que ja no segueix ningú per darrere, és com si el túnel fos un forat negre que s’ha empassat a la resta de corredors. Sortim del túnel quasi de dia amb molt bones sensacions.
El primers colls passen molt bé, el Xavi ens diu que té són però el Raimon i jo pugem a ritmillu però sense estressar-nos més de l’estrictament necessari fins que arribem al km 77. I just quan atrapem un grupet (on hi ha la SuperNúria i algun altre alpcrossiano) que pugen a molt bon ritme trenco la cadena i ala! Se’ns escapa la roda bona i tot i que anem prou ràpid a reparar la cadena ja no els tornem a veure més. Coronem el port i miro el temps que portem (El dia abans de la cursa l’Epic em dóna les referències de temps a cada port per fer 14h30) i al tercer port ja anem 35’ tard. Però no passa res! Tornem a recuperar el ritmillu alegre que portàvem i arribem a les Esglésies on aquest any hi ha la primera variació del recorregut. Es tracta d’una pujada per pista (enlloc de l’asfalt d’altres anys) que es va complicant fins que arribem a una espècie de prat herbós sense camí marcat i on cadascú tira una mica per on vol. Per sort aconsegueixo veure a dalt de tot al grupet que ens havia deixat al trencar la cadena i seguim els seus passos. El camí es tan maco com puta doncs s’ha de fer tot a peu fins que coronem i arribem patejant al coll d’Oli.
La trialera de baixada, com sempre, el Rayon la fa aixecant roda i jo corrent a peu, però quan ja n’estem sortint, i en l’últim repetxó ja de sortida, va i en Rayon raja la coberta amb una pedra tonta. Cagunlou! Les mecàniques no ens estan respectant! (frase de professional que s’ha d’introduir en qualsevol crònica de bé...). Estem uns 10 minutillus intentant treure la vàlvula de la llanta per poder ficar-hi una càmara però la cabrona és resisteix. Provem amb mètodes Fuster (picant amb una pedra) però no és el mateix sense ell.

No es poden comprar rodes al mercadillo...

Quan veiem que la cosa va per llarg en Rayon ens diu que marxem, que ja s’espavilarà, i jo, qual Judes en temps de rebaixes, decideixo tirar pensant que el Xavi també vindrà. Total que al cap de 5 minuts arribo al control del dinar a Torre de Cabdella i el Xavi que no apareix. Engulleixo un plat de macarrons (també sense salsa), i com que veig que el Xavi encara no treu el nas decideixo començar la pujada al Triador (després resultarà que el Xavi, que és un tros de pa amb anous, es va quedar amb en Ray per reparar la roda) amb una calor de por i amb més por que un pijo a la mina pel fet d’haver de fer 100 km solet mirant el roadbook (recordem que un servidor s’orienta pitjor que un sèpia en un garatge). Anyhow començo a pujar sol sense ningú per davant ni per darrere, vaig al meu ritme intentant no passar-me gaire de pulsacions fins que aconsegueixo atrapar a un pàjaro que em diu que la setmana passada va fer 6h40’ a la Quebranta i que va fos! Yes we ken em dic a mi mateix i li foto el pal, i al cap de dos revolts ja no el veig. Segueixo pujant sense veure a ningú més i quan ja estic coronant m’apareix un dels de Dènia per darrere pujant com una moto i m’acaba passant, però a dalt de tot es para a esperar als col.legues i jo tiro i ja no els torno a veure més.
Durant els vint-i-pocs kms porculeros de falso llano que venen després del Triador aconsegueixo enllaçar amb un grupet de 3 que em vindrà molt bé per fer el tros de Son del Pi on sé que em puc perdre amb bastanta facilitat. He de fer un esforç important per no perdre’ls baixant a Espot i fins que arribem a Alòs d’Isil serà sempre la mateixa història, jo apreto a les pujades i ells em passen a les baixades, fins que arribem al control d’Alòs d’Isil. Allà conscient que un cop coronem a Beret no els podré seguir decideixo atacar des del mateix control i començo a tirar a ritmo infierno i quan miro el comptaquilòmetres veig que estic pujant a 22km/h !!!!! Va ser el moment més emotiu de la cursa doncs sabia que anava entre els 20 primers i em van començar a venir al cap les paraules que, tot just fa un any, em va dir aquella metgessa idiota que no podria tornar a anar en bici arran de l’accident. Total que anava pujant a tota castanya amb els ulls mig plorosos i amb un subidon intern considerable.
Al control de Montgarri pillo a tres pàjaros més amb qui finalment vam acabar arribant a Viella en 14h51’ i 14a posició, amb l’objectiu de baixar de les 15 hores superat (tenint en compte que el recorregut era més dur), i amb la sensació també que la majoria de maquinilles que havia vist el dia abans encara no havien arribat! Que no estamos tan mal!!!
Collons! Vaia totxaco de crònica m’ha sortit, ara que amb lo llarga que és la cursa ja deu ser això...Ara a per la Volta a la Cerdanya!!
PS: El Xavi i el Rayon arriben amb 16h i pico junt amb el Boronat
Els tres jinetes de la pocaleche