CIUTADANS DE CATALUNYA... JA LA TENIM AQUÍ!

Per tots és sabut que les coses bones es fan esperar, i que les coses de Palau les fa en Brufau, per això suposo que us quedareu bocatorts en veure que finalment m’he decidit a escriure la crònica nadalenca.

Com cada any, el darrer cap de setmana abans de Nadal ens vam reunir per fer l’aixalabrat esmorzar de Nadal. Patint pel fred, la nit abans vaig mirar el temps... neu, neu, neu a privar va dir el mini Molina.... i dit i fet. A una hora més raonable que l’habitual, un cop ja havien posat els carrers a St. Feliu (tots sabem que els comencen a posar a casa del Germà, per això ell pot sortir a les 6 del matí, mentre que a St Feliu hem d’esperar a les 9), ens vam reunir a Can Fuster.

Brufau, Fuster, Germà, Ricard, i servidor vam emprendre la ruta del bacallà, el birracrucis de Collserola, decidits a esmorzar a Can.... com es deia?? Buff anava fatal... ahhh i sobretot parar al Badulaque.

Ai Raimon que estaves de bajon... i Xavi com et vas escaquejar.
De camí cap a l’avituallament ens vam trobar al Lluís, traïdor com ningú, que ens havia canviat per la colla pessigolla i lluïa el casc més car que s’ha vist mai (400 eurets...) distribuït en exclusiva per MossosEnculers... mooolt maco. No ho hauria dit mai que acabaria portant casc...

L’esmorzar aspactaculàa. Undostresbutifarradepagès, porró, mongetes de les que es mengen, no de les que resen,.... i xarrups fins a perdre’n el compte.

En sortir, no sé si era jo que anava cap per avall, però la bici s’havia enfilat a dalt d’un tancat... potser tenia por que la muntés....vull dir... que hi pugés a sobre. I no anava errada, doncs al final de la jornada vam acabar per terra. Ja ho diuen, si bebes no pedalees.

A partir d’aquí tot és confús... el senglar el vam atropellar?? Ens el vam menjar?? Suposo que els tions que recollíem eren per fer el foc per cuinar-lo, però perquè et vas enfilar a dalt d’un arbre amb la bici Sergi?... Bé coses que passen... el que si que tinc clar es que en aquell moment ens estimàvem més que els de Catalana Occident: molt, molt i molt.. o era tot, tot i tot...en fi.

Després d’hores de sufriment, caient a totes les cunetes que es podia, vam acabar a la carretera de les aigües on ens vam creuar amb el Charlie... Aprofito per llençar un desafiament “bisontes!! Potser serens ens podeu, però amb Purrogel al cos no tenim rival!!!”. Per cert, a vosaltres també us va semblar que de prop ho veieu tot més petit? Ho dic perquè al mirar la seva bici em semblava que les seves rodes eren més grans.

Amb tot, ens vam passar de llarg del Badulaque!!! Hi haurem d’anar un dia d’aquests.

Com diria el mestre de les cròniques... en fi pilarí, un Nadal més que tanca un gran any per obrir les portes a un altre, que si més no, és diferent.... Ara sortim en bici amb un avi, i els que no tenim fills ja som minoria.