Campellenca 2009. Capítol 1.

Un any més, i ja en van cinc (o sis?), quedem, equipats amb les alforjes i les nostres bicis més metàl.liques, per fer la mítica pujada a Campelles. El planillu consisteix en fer, en dues etapes i a la inversa, la Transcatalunya o el Meridià verd en versió tunejada. Aquest any som 6, Fuster, Rayon, Germà, Massu, jo mateix, i el que sembla que serà el nou fitxatge boletaire (s'estan acabant de llimar els últims serrells) Xavi.

Només començar en Xavi decideix punxar la primera roda abans d'arribar al txiri per trencar el gel. Total, que entre que uns arriben tard i arreglem la punxada no comencem a pedalar (o potser hauria de dir nedar?) fins a quasi les 7 ja amb llum de dia. Les 4 primeres hores les passem sota una pluja porculera que fa que jo, com a marcador de tendències habitual, llueixi un nou impermeable rosa, de 0.75€ que m'ha confeccionat el xino de sota el despatx, per enveja de la resta de l'expedició que treu els seus goretex per fer-me ombra. Com que tots som bèsties de carreres (ji ji...) de les quatre primeres hores en pedalem només un parell perquè al Germà cada tres pedalades li cauen les alforjes mentre el Xavi i el Massu concursen pel títol Pixador Ciclista 2009.

Passat Castellar arribem al primer gran moment del dia. EL FANGAAAAAL! Durant 250m aconseguim acumular tanta merda a les nostres màquines que les rodes queden completament clavades i, entre que portem les alforjes i la bici pesa un ou, i que quasi no podem caminar del que rellisca el terra, triguem quasi bé 20 minuts en fer els 250 m (em va semblar que un cargol em fotia el pal i li perdia la roda). Em sembla que no havia vist tant fang junt en tota la meva vida (reflexió d’avi carajillo).

Arribem a Sant Llorenç Savall que semblem uns calamars a la romana i allí mateix pillem la font de la plaça del poble i, ni curts ni peretzosos, ens anem treient l’arrebossat a txorro de bidonet. Deixem tot el carrer ben guarro però com que la gent està celebrant no sé quina festa amb un pi i un tractor, no ens insulten ni res.

A partir d’aquí tot es normalitza una mica, en Germà segueix buscant l’equilibri perfecte entre les alforjes i la bici sense gaire fortuna i en Massu es comença a queixar d’un mal al genoll que l’acabarà trinxant. Arribem a la zona de dinar i treiem les flamants carmanyoles que ens han preparat les mamàs, ai, perdó, vull dir en Fuster. Aprofitem per fer una mica de manteniment a les bicis que serveix per veure que el fang se m’ha menjat completament les pastilles de fre del davant i no en duem de recanvi. Si tenim en compte que de sèrie ja baixo pitjor que la Carmen de Mairena ara sense fre i amb alforjes això pot ser un festival de l’humor! Però no passa res, un boletbiker està preparat per aguantar les adversitats més adverses!!

Van caient els kms i poc a poc anem fent via. Arribem al Bages, passant per uns paratges d’incomparable bellesa que reafirmen el meu sentiment independentista de català nostrat. El Germà segueix fent malabars amb les alforjes fins que el Fuster treu la cinta americana [Per tots aquells que no ho sapigueu, quan el Fuster treu la cinta americana ja cal que correu que sinó us encinta junt amb tot el que pilla per davant] lo qual vol dir que les alforjes no es mouran de puesto maaaaaai més de la vida.

Cap a les 7.30 de la tarda comencem a buscar un lloc per dormir quan...Oh! sorpresa! Segon gran moment del dia!! Un dipòsit d’aigua dels bombers se’ns creua pel camí. Sense que ens n’adonem el Germà ja s’està despilotant i al cap de cinc minuts ja estem tots en pilota picada en el que, per algunes escenes viscudes de les quals (per sort) no hi ha fotos, podria semblar una orgia lúdico-festiva de primera magnitud. L’aigua molt transparent no està però nosaltres molt nets tampoc anem amb lo qual s’equilibren les forces i ens acabem de treure tot el fang remanent que ens quedava. Visca!!!

Després d’unes petites discussions sobre si acampar a l’era d’una casa de pagès és violar la propietat privada trobem un lloc més o menys idoni per plantar les tendes. Són les 9 del vespre i la feina per avui ja està feta. Ara toca menjar pasta (atenció a les olles!) i a la piltra que demà ve l’etapa txunga del món.

ps: avui al migdia 3'55'' a St Pere Màrtir