19-20/09/2009 XV VOLTA A LA CERDANYA - HISTÒRICA VICTÒRIA D'ETAPA!!

Aquest any els bolets presentem 3 parelles a la clàssica Volta a la Cerdanya, aquest cop amb base a Castellar de N'Hug. Arribem divendres, habitualment tard, però un cop vist el tram d'orientació, el somriure se'ns escapa: En paraules del Fuster, "el podria fer amb els ulls tancats"...

Un cop al briefing, el sorteig per a decidir l'ordre de sortida ens depara una nova sorpresa: primers en sortir: dorsal 29, es a dir, el team cunyaos! Un cop acabem, som els últims en recollir, els últims en arribar a l'alberg, últims en començar i acabar de sopar...bàsicament, tothom dorm i encara estem entre polvos, frontals, pastilles i vaselines!!!

PRIMERA ETAPA
Dissabte al matí, 6h00, negre nit, fred però sense passar-se. Ens donen la sortida i comencem a pedalar. A uns 300m de sortir, miro enrere i a certa distancia veig el llum d'un frontal. Això va ser tot.


Vaig mirant de seguir el roadbook, tot i que, entre la foscor i la boira (que mes endavant descobreixo es una boirina local a les meves ulleres), i sobretot, vist que el Sergi ja sap on va, anem tirant, mirant de no caure. La pista resulta ser benèvola, sense massa forats ni reguerots. Els corriols, humits i amb pedra fan que pugem i baixem de la bici constantment...i en poc mes de mitja hora ens plantem al primer control, on comença el tram d'orientació, on per primer cop del dia, se sorprenen de veure boletaires al capdavant...

Això de fer el tram d'orientació completament de nit es bastant bèstia. Sort que feia nit estrellada i ens vam poder guiar per les estrelles...o més ben dit, l'estrella va ser el Fuster que ens va orientar a la perfecció, ni un error, ni un dubte!!


Sortim de la orientació, i seguim fent, a bon ritme. Puc seguir el roadbook a les pujades, pero al ritme que anem costa més a les baixades. Passem l'esmorzar, seguim primers i hem de donar explicacions a cada control!. La pujada a Ardericó la fem molt bé, ràpid, sembla que patim més de les mans a les baixades amb tanta pedra que no pujant!


Arribem al dinar, i en els darrers metres de pujada el Pere em pregunta: "ja aguantarà el Sergi?" I li dic: "I tant!". Al Pere no li queda més remei que començar a creure en els bolets... (de fet, amb 2 quartes posicions consecutives, tampoc hauria de ser tan estrany, no??). Ens diu que els segons venen a 10 minuts...

Seguim fent, bé, forts però sense passar-nos, arribem al control 4, on el Joan Rovira resulta ser la única persona de la organització que sap fer anar la pistoleta de lectura de dorsals... Seguim primers i continuem cap a La Pobla de Lillet, enfilem el corriol, pujada de pedra, baixada "molt tècnica" i sortim al Museu del Ciment, on hi ha d'haver el Control 5...En comptes del control 5, ens trobem uns "domingueros", amb la taula i les cadires, el parasol i els barrets, que confonc per pescadors fent la migdiada, i evidentment, passo de llarg, fins que el Pere, que ve darrera ens fot un crit que desperta als pescadors, que resulten ser el control 5 i que encara se'm queixen dient-me que "i què vols que pesqui???"



Enfin, sortim del Museu i enfilem la pujada final, 8km de carretera i 600m de desnivell per arribar a la meta. El team "cunyaos-bolets" ha practicat força la carretera aquest any, i agafem un bon ritme. Al tram final, al Sergi li comença a agafar la fluixera, però tenim clar que hem d'arribar a meta primers, i apretem les dents i alguna cosa més...


El Sergi respon bé als estimuls (crits) i ànims, xutes i platans que li enxufo. Fins i tot cantem una sardana! Finalment arribem a meta en 7h34min30segons on ens esperen les fans del bolets, estem cansats però molt contents.


Una vegada surten les classificacions es confirma que HEM GUANYAT LA PRIMERA ETAPA, amb més de 17minuts d'avantatge sobre els segons, APOTEÒSIC!!! Pensavem que haviem clavat la orientació i que com que no teniem "gent molestant davant" hauriem tret una bona diferencia...pero vistes les classificacions, hi ha bastantes parelles que ho han fet millor, i en especial la parella nº2 (Germà i Joan) que han sigut els més rapids i ens han tret 6 minuts!)


Les altres dues parelles boletaires han tingut sort diversa: (resum breu, esperem les cròniques respectives) El Germà i el Joan, els més ràpids a la orientació, i han arribat a posar-se segons en l'etapa!! Finalment han entrat 7ens, a 53minuts dels primers. L'Albert i el Lluís han desclavat la orientació, i han anat a fer turisme a Gombrèn, de manera que han perdut hores, i han passat el primer control en la posició 90!. Acaben en la posició 32, desprès dúna remuntada espectacular!

http://www.probike.es/club/activitats/any_2009/volta_cerdanya_09/classificacions.html



SEGONA ETAPA

La segona etapa es presenta més asequible i rodadora, però amb l'infernal Coll de Pal, de 18 km i 1500m de desnivell entre els km 35 i 53...

La primera baixa dels bolets es el Joan, que ha caigut víctima de la cagalera, de manera que el Germà opta per sortir amb el Lluís i l'Albert. De fet, tots tres una mica despistats, una mica més i no surten quan el Pere els crida.

Els cunyaos sortim els últims i ja son les 7h44 quan ens donen la sortida, de dia. Comencem la pujada, agafem la pista vermella, comencem a baixar i al km 3, darrera sento un moviment poc delicat de cadena, catacroc! i un "merda!!". M'espero a que aparegui el Fuster però no ve. Un minut i no ve, i finalment apareix, caminant i proclama una frase solemne: "S'ha acabat". Ha rebentat la pota de canvi i excepte el pinyó fix, no hi ha manera. Ok, no passa res, tornem i ja està... Després d'uns minuts considerant les opcions, decidim que jo continuaré, també en paraules del Fuster: "tu continua, que has d'entrenar!". Així que l'aventura dels cunyaos a la Volta a la Cerdanya acaba aquí. El Sergi que se'n torna a peu cap a Castellar i jo que tiro endavant.

A pocs metres d'on estavem parats em passo un trencant i faig 2km de mes baixant i despres enrere, pujant. A la Farga, on hi ha l'Ermita, apasreix el pere amb el cotxe i eines per mirar d'arreclar el problema del Sergi (que ja torna)...remenem la caixa d'eines uns minuts buscant un canvi o una rodeta, pero no en porta!, així que desistim de retrocedir i anar a buscar-lo.

Jo segueixo i arribo al Museu on comença la primera pujada i vaig amb la idea d'atrapar els altres 3 bolets, que havien 10 minuts abans i que a hores d'ara ja me'n deuen portar 20 d'avantatge...

Total, que començo a pujar a sac, pero no passo gairebé a ningú. En la primera pujada fins al Control 1 només adelanto a 7 ciclistes, poc moralitzador! Continuo tirant i a la primera baixada ja començo a trobar i adelantar més gent, ben be 50. Comença la pujada al segon coll i aquí si comença l'espectacle i avanço gent de 10 en 10, pim pam i finalment, quan arribo al Control 2 atrapo els bolets. M'ha costat 1h i50 minuts de trobar-los!

Aquí comença la teca de veritat, el Coll de Pal i fem els primers km junts. Al km 3 o 4 decideixo tirar endavant, i segueixo pujant. Una mica més amunt passo a l'"homosexual" i a l'oriol de probike i quan arribo al Control 3 (dinar) hi trobo al "Lluís Llach", petat. Segueixo amunt, els passo i ja en els últims kms de pujada atrapo 2 parelles més, que avanço a la Molina després de liarme una mica a les pistes.

Control 4 a la Molina, pujada al Coll de la Creueta on deixo enrera una altra parella (crec que son els que van quedar segons) i un cop arribo a dalt, enlloc d'intentar fer el tram d'orientació, prefereixo no arriscar-me i ben abrigat, baixo per carretera, per entrar en meta amb un temps de 5h 05minuts només per darrera dels tribikes que han guanyat l'etapa i la classificació general.

Tot plegat, podriem dir que ha estat la volta a la cerdanya de consolidació dels bolets. Encara millor, les equipacions han causat furor, especialment això d'anar un dia de blanc i un dia de negre!!!

El trio boletaire entra a meta en una destacada posició 10 de la segona etapa amb un temps de 6 hores, que fa que la única parella de bolets que ha acabat la Volta dins la classificació, ho faci en un molt digne posició 19.

6/09/2009 Ironman 70.3 Monaco

Una vegada més, em planto al mig Ironman de Mónaco.

El ritual comença a les 4h30: esmorzar, café i conduir des del camping a Villenueve Loubet fins a Mónaco, esperant que l’unic lloc on semilegalment es pot aparcar estigui ja obert a aquestes hores de la matinada. Tot queda en res i a les 6h ja soc al bike park enganxant les barretes a la bici i comprovant que tot està en ordre. M’enfundo al traje i a escalfar una miqueta.

A les 6h55 ja estem tots els 1300 a la platja esperant que un tal Albert que viu allà ens doni la sortida. La sortida és espectacular, i tot i que tinc la intenció de buscar el costat més tranquil, l’esperit boletaire fa que acabi sortint pel costat ràpid i passant totes les boies per la part de dins, de carreres!

Malgrat tot els 1900m de natació son prou tranquils, vaig fent sense atabalar-me, seguint el de davant i notant-me una mica cansat de braços, però suposo que ja és això!

Surto de l’aigua en 33min37” (1min40” menys que l’any passat), i segurament bastant menys cansat. Transició, també millor que el 2008 (1min) i comença el tram de bici, que ja me’l conec, 90 km amb 3 ports, 1500m de desnivell i un primer descens bastant criminal.

El primer port comença gairebé al km 0, i així com l’any passat recordo començar a passar gent des del principi, aquest any tinc la sensació que em passa molta gent. Però no m’esvero i vaig fent, agafant un ritmillo i pim pam. Al primer descens faig algun recte sense importància i ja al segon començo a passar més gent. Un tros de pla i arriba el darrer port, del km 66 al 76. Poso un ritme, m’aixeco de la bici i comença el festival. Vaig passar-ne uns 50 o 60 i a l’última baixada cap a Montecarlo encara vaig seguir passat gent, per acabar els 90km en 2h49min48” (25” millor que l’any passat).

Segona transició i comença la mitja marató, on cal pujar 5 vegades la rampa brutal del casino, d’uns 900m de llargada i no se quin % però que fa moooolta pujada. Total, que començo a córrer i em trobo molt be, vaig tirant i passo el segon km en menys de 8min, es a dir, a un ritme que no aguanto ni de conya. Llavors ve la primera pujada a la rampa mortal, i els últims 300m se m’atravessen en forma de flato. Un flato també mortal, que fa que m’hagi de parar i només puc continuar caminant, amb molt de dolor. Camino uns 3 o 4 minuts i quan puc, començo a trotar, molt lentament. Segueixo fent poc a poc i em va baixant el dolor, de manera que vaig augmentant el ritme, fins que quan porto 45minuts corrent em torno a trobar bé (he trigat mitja hora a recuperar-me) i ja porto un bon ritme de cursa que em permet anar recuperant posicions de la molta gent que m’ha passat mentre caminava i anava xino xano. Total, que faig els segons 10km de la mitja marató a molt bon ritme i finalment l’acabo en 1h32min26”, que son ni más ni menos que 10 minuts menys que el que vaig trigar l’any passat (no m’acaba de quadrar!).

Resultat final, acabo el 121 de la general, el 24 de la meva categoria, en 5hores 3minuts i 6segons (13minuts i 37 segons menys que l’any passat -5h16min43) i a més, aquest any en acabar no he tingut cagalera!!

Ja queda menys per l’Ironman de veritat...

30/08/2009 Cursa Carretera Ripoll "Terra de Comtes" – En Mr Bean fent carretera

3 setmanes abans de la Volta a la Cerdanya, el “team cunyaos” es presenta a la cursa de carretera de Ripoll. Son 112km sortint de Ripoll, pujant a Planoles, d’allà a Tosses i La Molina, baixant a Urtx, pujant la collada i tornant a baixar fins a Ripoll.

Comencen a les 8h i 20, amb una impuntualitat digne de la organització de la cursa, caòtica com poques (de fet, encara no sabem com vam quedar, ni els de la organització tampoc, es clar!). Sortida neutralitzada fins a Ribes i allà comencen els pals. D’entrada el Fuster treu l’instint boletaire i es posa a tirar com un animal, però aviat queda clar que cal anar a ritme. Anem junts, a un bon ritme, passant gent, fent accelerades i atrapant els de davant i així passem Planés (o algo així) on hi ha un petit tram de baixada sense més importància si no fos perquè a la primera curva em passa un, em talla em descontrola, clavo els frens, derrapo de darrera cual Valentino, faig un caballito invertido amb 3 rebots a terra per acabar sortint de la carretera enfilant-me a un talús i amb la coberta fora de lloc. O sigui, no ha passat res, però començant la maniobra a 45km/h, em podia haver fet bastant de mal...

Parem i arreglem els danys. Decidim que el Fuster vagi tirant, que ara ve pujada de la bona i jo em quedo acabant de reparar la bici, que m’acaba costant mes del previst. Continuo i mentre miro si està tot be a la bici, a la següent curva torno a sortir-me de la carretera...en fin! Començo a tirar i passar gent i a buscar el Fuster. Aquesta es la pujada de Tosses, que te unes rampes bastant distretes, sobretot just desprès de creuar la via del tren, que passo amb les barreres baixades! Arribo a dalt, havent passat 30 o 40 ciclistes on m’espera el Fuster a l’avituallament. Tirem i baixem a Urtx, on comença la pujada de la collada. Me les apanyo per fer caure el bidonet on porto els xutes (tàctica brufau), amb lo qual haig de parar i tornar enrere....I comencem a tirar, cada vegada més forts, i passem gent, i més gent...alguns es posen a roda, però acaben caient, pugem cada vegada més ràpid, de manera que arribem al cim de la collada i hem pujat a una mitja de 30km/h!!

La baixada la fem a bon ritme, fent relleus amb un que hem atrapat just al cim i un cop a Ribes els relleus passen a ser d’un ritme brutal, anem tota l’estona a 47-50km/h...Arribem a Ripoll, curva a l’esquerra., curva a la dreta i només queda una última curva a la dreta on hi ha dos policies que no la indiquen...total, que el Fuster que ja se la sap, fa la curva i jo que no, vaig recte....derrape estil dirt-track, creuada antològica i no arrollo al Futer per cosa de milímetres....50m i arribem a meta. Encara que sembli mentida, no m’he fet mal enlloc!!!

Tot plegat 113km, en 3h52, mitja pedalada de 30km/h i 1810m de desnivell...l’entreno de diumenge

(no hi ha fotos)

8è Triatlo de Muntanya Malgrat de Mar

Sortida familiar a Malgrat a passar el dia i a competir una mica. Amb en Martí i la Sílvia matinant de valent per donar-me suport i encoratjar-me de valent.
L'any passat ja la vaig fer i em va agradar força i el millor de tot és que és molt ràpida i en una horeta ja estic a meta, aspecte que cal agrair tenint en compte l'estat de forma actual.
Tot i ser curta, els 500 mts de nedar els he patit com mai, sobre tot els darrers 100 que me'ls he passat nedant entre dos pavos que s'anaven alternant a l'hora de fotrem mastegots a dreta i esquerra.
He sortit de l'aigua marejat del tot i amb dificultats per caminar recte.
Un cop a la bici de seguida m'he recuperat i he començat a apretar de valent, nomès tenia 12 km per recuperar alguna posició. 6 km de pujada i 6 km de baixada per arribar a meta per a fer la transició i acabar amb 4km totalment plans.
I amb aquesta darrera cursa començo les vacancetes merescudes i ja no tornaré a competir fins la Volta a la Cerdanya, on de ben segur els BBC farem un paper espatarrant!!!!
Apa doncs, bones vacances a tots i a descansar les cames.
Desfilant cap a la sortida.

Agafant posicions.

Arribant a meta.

Finalment: posició 40 de 396 finalitzats amb un temps de 57'52"

La estética me pierde

Fa un temps, a un madrilenyu li van preguntar que li semblava el tramvia de Barcelona i va contestar: No si bonito es lo que pasa es que a los catalanes la estética les pierde...

Doncs jo com a bon català i, per tant, persona a qui la estética le pierde, he trobat a través del twitter les sabates que porta el Cadel Evans al Tour. No em direu que no siguin molones!!! Com que el paio és australià s'ha fet pintar uns cangurillus i unes banderetes la mar de pintones!!

Per cert, es força divertit això del twitter perquè et permet seguir el tour a través dels missatgets que envien gent com l'Armstrong, el Cadel Evans, Sastre, Schleck... En fi, força recomenable.

Pos ala, a seguir pedalant que ja falta menys, no sé ben bé per a què però segur que falta menys!

Disseny maillots nous

Hei Xavalins!!!
He estat currant una mica en el disseny dels maillots i això és el que ha sortit...Ja direu el que!

Pedals De Foc

Que la vida és dura ja se sap. Que la Pedals de foc és llarga també.

Divendres vam pujar amb el Xavi i el Raimon cap a les muntanyes araneses per córrer, un any més, la Pedalsdefocnonstop (ho poso així tot seguit perquè us feu una idea de lo llarga que és la cursa). Pillem el meu cotxe i pacamunt s’ha dit que ens esperen a dinar al mateix lloc de sempre, a la bella localitat de Tornabous. Avui, com que m’he llevat original decideixo demanar-me un plat de pasta per dinar. Innovate or die! Com a anècdota del viatge val a dir que el Rayon i jo, per allò de sobrehidratar-nos, no parem de beure durant tot el camí de manera que quan creuem el tunel de viella estem tan apurats com el ninot de mitxelí al campionat del món de dardos (Diuen que el dia abans de la cursa has de beure fins a pixar transparent, vamos, que fins i tot van venir ocellets a beure de mi!).
Arribem al briefing i, com sempre, tenim la sensació que aquest any està ple de màquines. Es curiós, perquè en aquest tipus d’events tothom va amb pantalons curts i ben depiladet, una mica com per presentar credencials aviam qui té els bessons més grossos i més fibrats. Collons! Un any que arribo finet i sembla que s’han decidit a venir totes les màquines de les contrades veïnes.
Anem a l’hotel que aquest any és un 4* de luju i baixem a sopar. Em faig el xulo i em trinco un altre plat de pasta. El Raimon fa com sempre, es menja 24 plats ell sol per amortitzar el preu de la inscripció. I res més, a la piltra que demà hem de matinar.
L’endemà com que no ve el Brothel ens llevem a l’hora que toca (no 28 hores abans) i baixem a esmorzar....un altre plat de pasta! Aquest però si que té vestigis d’heroicitat doncs són macarrons sense ni tan sols un raig d’oli!!!! Socorroooooo!!! Cada forquillada és com una tortura però no passa res perquè ens encanta anar en bici...


I poc a poc ens anem apropant a l’hora H. Pillem les bicis i anem a la sortida. Són les 4h45’ i tot sembla en perfectes condicions. No fa massa fred i jo he dormit bastant bé, però de camí a corralines...Patatxof! SE’M CAU LA BIELA A TERRA!!!! Ho haveu vist?????? Que faig? Queden 5 minuts per sortir i tinc la bici desmuntada!!!! Haaaarl! Després de renegar una estona i recordar-me dels amics del taller (no poso el nom per no ferir sensibilitats) ve en Rayon McGuiver i m’ho arregla amb una aparent senzillesa digna d’un gentleman. Menys mal! Amb tot això arribem a la sortida amb el temps just i PUM! Pistoletatzo de sortida!
Sortim a bastant bon ritme però sense tornar-nos bojos com altres anys de manera que anem fent i arribem al túnel amb un grupet de Dènia que ens porta a bastant bon ritme sense apurar. Quan portem ja una estoneta pedalant em giro i veig que ja no segueix ningú per darrere, és com si el túnel fos un forat negre que s’ha empassat a la resta de corredors. Sortim del túnel quasi de dia amb molt bones sensacions.
El primers colls passen molt bé, el Xavi ens diu que té són però el Raimon i jo pugem a ritmillu però sense estressar-nos més de l’estrictament necessari fins que arribem al km 77. I just quan atrapem un grupet (on hi ha la SuperNúria i algun altre alpcrossiano) que pugen a molt bon ritme trenco la cadena i ala! Se’ns escapa la roda bona i tot i que anem prou ràpid a reparar la cadena ja no els tornem a veure més. Coronem el port i miro el temps que portem (El dia abans de la cursa l’Epic em dóna les referències de temps a cada port per fer 14h30) i al tercer port ja anem 35’ tard. Però no passa res! Tornem a recuperar el ritmillu alegre que portàvem i arribem a les Esglésies on aquest any hi ha la primera variació del recorregut. Es tracta d’una pujada per pista (enlloc de l’asfalt d’altres anys) que es va complicant fins que arribem a una espècie de prat herbós sense camí marcat i on cadascú tira una mica per on vol. Per sort aconsegueixo veure a dalt de tot al grupet que ens havia deixat al trencar la cadena i seguim els seus passos. El camí es tan maco com puta doncs s’ha de fer tot a peu fins que coronem i arribem patejant al coll d’Oli.
La trialera de baixada, com sempre, el Rayon la fa aixecant roda i jo corrent a peu, però quan ja n’estem sortint, i en l’últim repetxó ja de sortida, va i en Rayon raja la coberta amb una pedra tonta. Cagunlou! Les mecàniques no ens estan respectant! (frase de professional que s’ha d’introduir en qualsevol crònica de bé...). Estem uns 10 minutillus intentant treure la vàlvula de la llanta per poder ficar-hi una càmara però la cabrona és resisteix. Provem amb mètodes Fuster (picant amb una pedra) però no és el mateix sense ell.

No es poden comprar rodes al mercadillo...

Quan veiem que la cosa va per llarg en Rayon ens diu que marxem, que ja s’espavilarà, i jo, qual Judes en temps de rebaixes, decideixo tirar pensant que el Xavi també vindrà. Total que al cap de 5 minuts arribo al control del dinar a Torre de Cabdella i el Xavi que no apareix. Engulleixo un plat de macarrons (també sense salsa), i com que veig que el Xavi encara no treu el nas decideixo començar la pujada al Triador (després resultarà que el Xavi, que és un tros de pa amb anous, es va quedar amb en Ray per reparar la roda) amb una calor de por i amb més por que un pijo a la mina pel fet d’haver de fer 100 km solet mirant el roadbook (recordem que un servidor s’orienta pitjor que un sèpia en un garatge). Anyhow començo a pujar sol sense ningú per davant ni per darrere, vaig al meu ritme intentant no passar-me gaire de pulsacions fins que aconsegueixo atrapar a un pàjaro que em diu que la setmana passada va fer 6h40’ a la Quebranta i que va fos! Yes we ken em dic a mi mateix i li foto el pal, i al cap de dos revolts ja no el veig. Segueixo pujant sense veure a ningú més i quan ja estic coronant m’apareix un dels de Dènia per darrere pujant com una moto i m’acaba passant, però a dalt de tot es para a esperar als col.legues i jo tiro i ja no els torno a veure més.
Durant els vint-i-pocs kms porculeros de falso llano que venen després del Triador aconsegueixo enllaçar amb un grupet de 3 que em vindrà molt bé per fer el tros de Son del Pi on sé que em puc perdre amb bastanta facilitat. He de fer un esforç important per no perdre’ls baixant a Espot i fins que arribem a Alòs d’Isil serà sempre la mateixa història, jo apreto a les pujades i ells em passen a les baixades, fins que arribem al control d’Alòs d’Isil. Allà conscient que un cop coronem a Beret no els podré seguir decideixo atacar des del mateix control i començo a tirar a ritmo infierno i quan miro el comptaquilòmetres veig que estic pujant a 22km/h !!!!! Va ser el moment més emotiu de la cursa doncs sabia que anava entre els 20 primers i em van començar a venir al cap les paraules que, tot just fa un any, em va dir aquella metgessa idiota que no podria tornar a anar en bici arran de l’accident. Total que anava pujant a tota castanya amb els ulls mig plorosos i amb un subidon intern considerable.
Al control de Montgarri pillo a tres pàjaros més amb qui finalment vam acabar arribant a Viella en 14h51’ i 14a posició, amb l’objectiu de baixar de les 15 hores superat (tenint en compte que el recorregut era més dur), i amb la sensació també que la majoria de maquinilles que havia vist el dia abans encara no havien arribat! Que no estamos tan mal!!!
Collons! Vaia totxaco de crònica m’ha sortit, ara que amb lo llarga que és la cursa ja deu ser això...Ara a per la Volta a la Cerdanya!!
PS: El Xavi i el Rayon arriben amb 16h i pico junt amb el Boronat
Els tres jinetes de la pocaleche

Triatlo Muntanya de Balaguer

Segon cap de setmana consecutiu que en Ricard i jo participem en un Triatló.
En Ricard per no perdre la costum des d'un bon inici es posa al capdavant, sortint de l'aigua en 12 posició, esta fet tot un tauró.
Jo no aconsegueixo veure'l fins a mig recorregut del tram de BTT, quan en el tram espectacle de la cursa el vec de lluny.
Quan arribem a la darrera transició aconsegueixo situar-me darrera d'ell a molts pocs metres però quan arribem a les escales de l'esglèsia de Balaguer el tauró les puja corrents gairebé totes i jo evidentment no puc seguir el seu ritme i es torna a escapar, finalment entrem a meta en 18 posició i 20 posició amb menys d'un minut de diferència.
Cal destacar d'aquesta triatló el tram de BTT que es realment espectacular per la seva tècnica i per la seva rapidessa, i com no els més de 250 esglaons que cal pujar per superar la cursa a peu.
Per cert hem estat altre cop fregant el podi per categories, en Ricard 4t de la seva categoria(30-34 anys) i jo 5è (35-40).....aviat esperem pujar en algun calaix.
I com sempre donar les gràcies a la dona i a en Martí per acompanyar-me en els meus somnis!!!!

Sortint de l'aigua marejat i sense veure-hi.

Patint amb la BTT!!

Darrera transició d'en Ricard.

Arribant a meta amb en Martí!!!

Més fotos i classificació a http://www.pedala.cat/

14/06/2009 TRIATHLON TRAIL LES MEDES - MONTGRÍ - O com amortitzar els 40€ de la inscripció!

Per primera vegada ens presentavem dos boletaires a un triatló, d'una banda el Germà, centrat en les duatlons i un maquinilla en distàncies curtes, i per altre banda un menda, més tirat a les llargues distàncies.

La prova es presentava durilla, sobretot pel recorregut a peu i per la calor. La organització, ja des del començament, o millor, des del dia anterior, no semblava estar a l'altura... Nomes recordarvos que enlloc de ser un triatló normal amb les seves transicions, en aquest cas, es donava la sortida a cadascuna de les tres proves de forma independent, de manera que es podia participar a una, dues o les tres proves. I encara millor, el box era el cotxe!

Natació: Ens van portar amb la barqueta dels submarinistes fins a les Illes Medes i allà ens van deixar anar per a mirar de tornar. Curiós això de veure l'aigua clara i fins i tot peixos (després de nedar a les aigues del llac de la Casa de Campo). Dels 169 participans, el Germà va entrar el 51 (27min13) i jo el 38 en 26min27, lo cual fa suposar que enlloc dels 1720m que ens deien, en realitat la distancia era menys.

Vam tenir mes de mitja hora per prepararnos per la bici, i com a bons bolets, vam decidir sortir a primera fila i al mig! El Germà estrenava la seva nova Scoott Scale 10, amb pintura de kevlar antifang! La cursa de bici, de 30 km no va tenir massa història: els primers 2km neutralitzats, fins arribar a un rampot on van començar els pals. Ens passen uns 30 o 40 i els bolets seguim junts, anar fent. acabem la primera pujada i ve un tram planet, molt ràpid, d'anar a roda, cansarte molt i no recuperar gaire posicions. Segona pujada i el Germá i jo, seguim junts i anar avançant posicions, pim pam, anar recuperant. Més pla i intentem enganxar el grup que portem davant, anem seguint fins que arribem a un camí impracticable, pla o baixada pero que s'ha de fer a peu, i més a peu i anem a petar a unes escales! baixem a peu i arribem a l'Estartit...pel costat oposat d'on haviem d'arribar! Total, que amb el grup anem tirant fins a meta, on cal desmuntar de la bici a la última curva i entrar a peu...entrem corrent a l'sprint, jo primer i el Germà tercer! pero clar, ens hem equivocat i hem retallat una part de circuit (al final descobrim que una part del circuit de bici i de cursa a peu es comú i que ens hem liat quan se separen, de manera que hem tirat pel circuit de a pié). Tot plegat no ens desqualifiquen, pero ens posen 10 minuts de penalització, que no sabem si es molt o poc. Finalment, hem quedat el Germà el 13 (1h15min20) i jo el 10 (1h15min17).

Tot i el dia mig tapadot, ara comença a fer més calor, i estem parats ben bé 45 minuts. Fa una mandra considerable posar-se a correr. Sortim i ja ben al començament, un rampot descomunal que acaba en escales (les que erroniament hem baixat amb la bici) i seguim per uns camins estrets i dolentissims, amb molta pedra solta, pedra afilada que es clava a les soles. Puja i puja i puja, moltes estones a peu perque no es pot correr, amb uns paisatges molt guapos que no podem mirar perquè hem de mirar on posem els peus...puja pel dret, baixa a lo bestia, caleta i tornem-hi...i altre cop, anem junts i recuperant posicions. la suada es considerable, i el primer avituallament no el trobem fins als 50 minuts de correr. Seguim fent, junts, puja que puja, i a troços amb trams mes rodadors on em costa seguir al Germà i les seves cames llargues...La traca final es la pujada a les antenes de l'estartit (pels qui ho coneixeu, es el penyasegat que hi ha sobre l'Estartit), baixada a lo bestia, on em clavo un roc a la espinilla, em trenco la ungla del dit gros del peu i estic molt a punt de volar...fins que sortim ja a carrer asfaltat, a uns 2km de meta i el Germà m'ha agafat uns 20 o 30 metres d'avantatge. Tirem i tirem fins que arribem al pla on consegueixo atrapar-lo a un bon ritme i fins i tot el despenjo una mica just abans d'entrar a meta, on entrem el 24 i el 25 en 1h31min37 i 1h31min45.

Tot plegat, acabem rebentats pero molt contents. El Germà queda molt satisfet dels 14 Powerbars que s'endú de record (que he pagat 40e d'inscripció, eh!!) més els iogurts i no se què més!

I moltes gràcies a la Gemma per fer de coordinadora logistica, ama de llaves, animadora i fotògrafa

Resultat final:

Ricard: 9è de la general amb 3h13min21

Germà: 10è de la general amb 3h14min18

Conclusió: Necessitem un altre tri-boletaire (home o dona) per completar un equip de tres, que segur que hauriem fet podi!!!

http://triatlotraillesmedesmontgri.blogspot.com/

MENU DE DIUMENGE

Aquest Diumenge ha estat, si més no diferent.

Com en ocasions anteriors hem anat al restaurant de sempre... si si, aquell on només es serveixen km, desnivell, i de tant en tant alguna beguda isotònica.

Al començament he pensat que el meu menu no presentava cap innovació, doncs de seguida m'han servit un pal del Fuster pujant a St.Miquel del Fai (Cabeza tractora) acompanyat amb una menestra de "llallos" que em deixaven enrera.

Entre l'aperitiu i el primer plat hi ha hagut moments màgics que quedaran a la memòria gravats, doncs he vist rodar en paral·lel al ULISES VS FUSTER, un duel magnific... Molts us preguntareu qui és l'Ulises... jo també de fet.... el que si que us puc dir és com és:
- Un home formidablement fort, sortit del fons del mar, que ha canviat el trident per una bici de carretera i una camisa de quadres per a poder fer Les Rutes del Montseny.... diuen que ho fa cada any... però no hem aconseguit proves visuals (fotos)!!!

De primer m'han portat la frase malaida del Sergi, que venia a dir...."Més val que no perdem aquest grup ara o ho passarem malament", un plat de digestió pesada que no baixa ni amb aiguardent i que consisteix en... el Fuster es posa al davant i la resta de mortals (un pelotón de 50 pel cap baix) el seguim treient la llengua.... aquesta és la seva manera d'entendre "Més val que no perdem aquest grup".

El segon ha estat l'habitual... però amb alguna grata sopresa, doncs l'acompanyament aquest cop era més gustos. La pujada a Collformic, gentilesa d'Escapades Corrales, m'ha deixat embafat; Si no fos perquè la cabeza tractora ha mostrat simptomes de debilitat (l'he acabat atrapant abans de coronar) crec que hauria estat força indigest.

Quan ja pensava que començava a estar fart d'aquest restaurant i de que sempre em servissin el mateix menu podrit mentre els altres només menjaven caviar va i ens porten els postres. Primer he pensat que s'havien equivocat, doncs a mi em van portar coulant de xocolata (em vaig trobar bé pujant al Turó, dosificant i a ritme constant) i al Raimon i al Sergi no...
Crec que no ho havia demanat, però al Raimon li van portar un plat de rampes d'isquios combinat amb rampes de quadríceps i a voltes de bessons; M'havia deixat enrere, però el vaig passar quan estava aturat tot apajarat.
Al Sergi en canvi, crec que no li van portar res de res. Quan dic res, vull dir res, doncs diu que va patir força pujant.

Jo,gloriós perquè per fi em tractaven bé, em vaig demanar un xarrup de "Faig de cabeza tractora i porto a roda als companys a la meta".

Allò que va començar com un menu rancit per mi, es va convertir en algo digne del Bulli. Per altres, en canvi, els entrants de caviar van passar a ser postres del McDonals.

Total, que malgrat el mal resultat de la cursa vaig acabar content, perquè per primera vegada, no vaig ser el que més va patir en una cursa.

PD. Donat l'estat fisic dels bolets (veure el Raimon baixant del cotxe cridant de dolor per les rampes que tenia) només puc dir... SORT QUE NO FAN LA PEDALS!!!....O si? potser que el Raimon la fagi?... jejeje

PD. Perdoneu la broma i no us sentiu ofesos...no és la intenció...

PD. He pensat que podem muntar una excursió de 2 dies al Pic de l'Infern a finals d'Agost, bolets i trufes (dones dels bolets), dormint en un refugi de muntanya. Mireu per internet que ús sembla... jo hio he anat 4 cops i, tot i que és dur, és molt bonic. Si algú no vol caminar tant, pot tornar del refugi sense fer el cim.