Brevet 300. Porto 3 dies pixant colònia

Increible, al.lucinant, magistral, irrepetible...són els adjectius que em venen al cap després de la Brevet d’aquest cap de setmana. Però comencem pel principi que si ho explico tot ara no llegireu fins el final.

Ens trobem el dissabte a les 4h45 del matí a casa meva el Rayon, la Cabeza tractora, i un servidor (en Massu es baixa d’última hora per cagarrines). Carreguem les bicis al cotxe i pacamunt! Arribem quan falten 10 minuts per les 6h, amb el temps just d’anar a buscar el llibre de ruta per segellar als controls i plantar un pi (a les 6 del matí no hi cap roca que es deixi rebentar sense pagar entrada) i sense voler-ho ja ens trobem pedalant.

Els 100 primers quilòmetres són sorprenentment tranquis. Anem coneixent gent, recollint experiències de breveteros professionals, pensant que en qualsevol moment algun grupet fotrà el pal i ens deixaran allà plantats amb cara de rucs. Però no, la gent deu estar mig adormida encara perquè ningú té ganes de posar-se al davant a estirar. La nostra Cabeza Tractora fa algun tímid intent de posar-se a fer allò pel que va nèixer però entre el Rayon i jo el persuadim que ho deixi estar perquè encara ens queden més kms per fer que a un hàmster. Just abans d’arribar a Balaguer el grup es parteix en dos perquè n’hi ha uns que es pensen que és per un camí i els altres per l’altre. Total, que ens equivoquem a l’agafar el trencant de la dreta i ens fiquem per dins el poble. Evidentment sortim de Balaguer en el grup de cua però com que les carreteres de les terres de ponent són rectes fins a avorrir veiem el que sembla el grup davanter al davant lluuuuuuuuuny de nosaltres. El ciclista, per qüestions genètiques, se sap que és un picat de la vida i de seguida comencem a pedalar fort per atrapar-los. Toca apretar les dents fins que després d’un repetxó a quasi 190 ppm els atrapem i arribem a Alfarràs.

I a Alfarràs es produeix el punt màgic de la jornada. S’ha de segellar el llibre de ruta i el pilot es desperdiga en busca d’un local on ens estampin el segell. La majoria de la gent sembla que va cap a la benzinera però els tres bolets (no confondre amb els tres porquets (que ara estan de grip)) entrem al primer bar que pillem on l’avi carajillo ens segella i sortim pitant en direcció Almacelles. Se’ns enganxa amb nosaltres un Basolí i comencem a tirar. Quan comencem a pensar que això serà com la màgia borras –nadie por delante y nadie por detrás- veiem a uns 500 m. dos ciclistes que semblen breveteros. Triguem ben bé 15 minuts en atrapar-los i quan els pillem ens diuen que han sortit els primers d’Alfarràs i que no hi ha ningú davant. Haaaarl? Portem 130 kms i anem els primers? Aquesta penya es pintxa porros penso jo, però per si de cas, decideixo posar-me al davant per saber que se sent de líder. Quan comprovo que l’únic que se sent és que corre més aire decideixo posar-me a la cua i deixar de fer el notes. Efectivament no es veu a ningú per davant ni tampoc per darrere amb la qual cosa decidim començar a fer relleus i pencar una mica. Com que som 6 anem fent relleus bastant còmodes i arribem al següent control a Alcarràs (km 177). Ens anem coneixent amb els 3 companys d’escapada, en Lluís del Basolí, el Sergi del Rocabikes, i un Probike. Diria que tots tres estan més forts que jo, però ho dic baixet per a que no em sentin i em fotin el pal.

A partir de Lleida la carretera és més plana que la vida d’una ameba però comença a bufar un vent de cara porculero que ens fa baixar la mitja de manera important. Passem per Mollerussa, on no em surt a rebre cap familiar amb pancartes. Ja portem 210 km i ni rastre de la resta de la gent. I si és veritat que anem líders? Jo em noto bastant bé tot i que sé que si apreto un punt més puc pillar catx. Passem Tàrrega i Cervera, i quan enfilem cap a Sant Ramon, al km 255, en un dels pocs repetxons que queden, els tres companys de fuga se’ns escapen. El Fuster els hagués pogut seguir, però com que els bolets tenim mooooolt sentit d’equip, s’atura i els deixa marxar. El Rayon va una miiica apajarat i jo segueixo al límit però controlat. Els últims kms fins a Manresa és fan més llargs que un dia sense pa i tot i ser de baixada no s’acaben mai.
Finalment, quan el rellotge marca les 17h en punt arribem al PC Bonavista (m’agradaria dir que creuem la línia d’arribada però a les brevets no n'hi ha). És curiós perquè no veiem cap bici i penso, que estrany, si que marxa ràpid la gent...i llavors recordo que aquell havia dit, feia 170 km, que anàvem al davant........Entrem a segellar el llibret i la senyora ens diu: Molt bé boletaires, felicitats. Heu fet el quart, cinquè i sisè.

Més contents que unes castanyueles, i després de 170 km escapats, ens anem a canviar, al cotxe i a la piltra, i a explicar-ho a tothom que no sé pas si ho repetirem mai això!!!

Perdoneu el totxo, és l'emoció...

Poso la foto mig en pilotes perquè així el blog ven més.