QUEBRANTAHUESOS 2010. Quan les meves dents van aprendre a ballar claqué

Després d'esperar durant molts findes (cronquetament des del 15 de desembre) per fi arribava la que per mi era la cita principal de la temporada, la cursa de totes les curses, la Quebrantahuesos!!!!

Sortim divendres amb la furgominicasa del Brothel i el Paterafinder del Fuster amb la idea de poder dormir a prop de la sortida i no haver de matinar gaire l'endemà (cosa que amb en Brothel a la furgo és com demanar-li a un hàmster que no doni voltes a la roda). Arribem a Sabiñánigo cap a les 19h i plantem el campament gitano a la zona de la ciutat esportiva on hi ha una mena de marge de gespa força agradable amb un talús al fons que es convertirà, en un plis plas, en un Roca delux.

Baixem a buscar els dorsals i, com sempre, es confirmen els rumors, tots són gordos, vells, o màquines. I ja ho diu el refrany no et refiïs mai d'un gordo o un vell sobre una bici de carretera que te la fotrà pel darrere! Amb aquestes reflexions patilleres tornem al campament i muntem el txiringo per sopar amb taula de camping inclosa.

Rebentem els tuppers de pasta que sembla que no haguem de tornar a sopar mai més i com que el meu entrenador diu que després de menjar pasta s'han de menjar ametlles per assimilar millor els carbohidrats ens en trinquem una bossa sencera sense cap criteri (sort que almenys eren bones). A tot això com que porto tot el dia bevent aquarius de limón (que la levanta un montón) porto una sobrehidratació de la letxe i vaig pixant pels puestos qual fontana di trevi, sort del talús...

L'hora de dormir també és molt divertida. Per sorteig democràtic al Rayon i a mi ens toca dormir junts a la planta baixa del loft, en un llit que tirant llarg deu arribar als 120 cm. d'ample sense barreres que limitin el nostre amor...Mmmmm...quina experiència...però com que en Rayon no s'ha depilat passo d'ell i decideixo centrar-me en la cursa i intentar dormir una estona fins que el
Germà caigui del llit tres hores abans de l'hora que toca.

L'endemà al matí ens llevem a les 6h, ens vestim de bolets, i com mana el ritual, abans d'anar cap a corralines, passo a visitar el sr Roca (en aquest cas el sr Talús) i es produeix una escena curiosa que suposo que deu ser normal en tot campament gitano. M'abaixo el culotte, aixeco el cap i veig a dos pàjaros més en cuclilles, tots depilats, fent força com si anessin a despegar...Buenos días, buenos días i res, cadascú a lo seu, com qui s'espera al forn de pa a què l'atenguin. Una mica surrealista, però és que això de pedalar ja ho té això...


Arribem a corralines. Fa fresca però res exagerat, i quan donen la sortida encara triguem 9'30'' en passar per la línia de sortida de tanta gent que hi ha. Els primers 40 km es fan fàcils planejant amb algun repetxó tonto fins que encarem la vall que ens ha de portar al coll de Somport, i de sobte el cel canvia de color deixant-se intuir el calvari que ens espera. I, efectivament, al començar les primeres rampes comença a ploure, al principi tímidament, i a mig coll a tota castanya. Ara sembla que siguin els angelets qui s'hagin sobrehidratat! A mitja pujada en Rayon, fent gala del seu mariquillisme, para a posar-se l'impermeable i els altres continuem amunt amb la idea d'esperar-lo a dalt. El team cunyao se'ns escapa i coronem junts en Brothel i jo. Quan arribem a dalt parem a esperar al Rayon que no ve. I si s'ha espinyat? No serà tan mongo d'espinyar-se pujant no? Potser ha punxat? Quan portem uns minuts esperant decidim continuar pensant que potser ha passat i no ens ha vist. Comencem a baixar amb una boira que no em deixa veure més enllà del meu nas (que no és poc) i al cap de 300 m ens trobem als cunyaos que s'han parat a esperar-nos. Els hi demanem si han vist passar al Rayon i davant la negativa decidim anar tirant perquè fa molt fred i tenim por de quedar-nos pajaritus (de fet algun inconscient de qui no diré el nom, per a que no sigui lapidat i expulsat de l'equip, suggereix la possibilitat d'abandonar la cursa i deixar-ho córrer!). I a partir d'aquí comença el calvari de la vida sobre rodes amb roba apretada. Quina rasca més inmunda!!! En aquest descens experimento sensacions fins ara desconegudes, les mans em fan tan mal que me les arrencaria a mossegades, i les dents ballen una coreografia digna d'en Fred Astaire i la Ginger Rogers. Em sento una miqueta com un aparell d'aquests que utilitzen les senyores per donar-se plaer. Baixem mooooooolt a poc a poc per evitar les caigudes i per reduir una miiica la sensació de fred, i durant tot el descens ens acompanya el cant de sirena del Fuster que per fer-se passar la congelamenta va fent sorolls guturals com si fos el curanderu de la tribu dels MallotesApretados. Ens passa tot quisqui, fins i tot els gordos i vells, però ens és bastant igual, vull una pujada!!!! Aconseguim superar la baixada sense cap percantze i arribem a la zona de transició entre ports on tornem a apretar per entrar una mica en calor. La pluja segueix donant pel sac a base de bé, doncs al rodar ràpid i en filera els esquitxos de la roda del davant em salten directament als ulls, i si em poso les ulleres hi veig menys que un àrbitre pitant un penal a favor dels culés. En conclusió, aquella frase de ojos que no ven corasón que no siente és mentida, perquè jo no vaig veure res en tota la cursa i vaig arribar petat com un ou de pasqua. I el Rayon? Deu estar pillant com una merlussa, pobret...


Amb aquestes arribem a les faldes del MarieBlanc. El port té uns 8 km dels quals els 4 primers són bastant fàcils, amb pendents suaus i constants, i els 4 últims diuen que són un infierno maldito amb pendents de fins al 16%. Comencem el port superenxufats i passant gent de 10 en 10. Devem impressionar bastant perquè anem tots quatre vestits del mateix equip i arrencant les pegatines a tot cristo sentint comentaris tipus joder estos boletbaiks, o ya petarán ya (gran premonició)...A mitja pujada del segon tram el Mangue decideix començar a pedalar amb les dues cames i en un fly desapareix de la nostra vista. Els tres que quedem (Fuster, Brothel, i una servidora) seguim pujant a bon ritme i coronem amb molta dignitat. La baixada no es fa tan dura com l'anterior i, tot i que segueix plovent amb més força, la sensació de fred és menor. Ara ja no ens passa quasi bé ningú baixant tot i que seguim anant en compte per no caure.

Després del Marie Blanc ve el port on diuen que es decideix tot, el Portalet, 27 km de pendents no gaire pronunciades però sostingudes que amb cent vint-i-pico quilòmetres a les cames posa tothom a puesto. Comencem igual que el port anterior, a bon ritme i passant gent. Jo fixo el pulsòmetre a 165 ppm per anar fent. Tenim per davant quasi dues hores de pujada i tinc molt bones sensacions. Quan ja portem 8 o 9 km d'ascensió el Germà comença a fer aquella cara de filet mal descongelat que li veiem de tan en quan i baixem una mica el ritme per a que no se'ns despengi. Continuem pujant i la cara del Brothel evoluciona de filet mal descongelat a peix bullit sense sal i llavors comença el festival de l'humor: de la boca del company comencen a brollar sons cavernícoles, sense solta ni volta, que sembla que estigui en un multiorgasme continu en el que, per ell, és la màxima expressió del patiment sobre rodes. La situació no deixa de tenir un punt còmic (de fet el Sergi quasi cau de la bici de riure) i la gent que ara ens passa a carretades ens mira raros pentsant-se que el Brothel s'ha posat unes boles xines per seient. Jo intento donar-li conversa sense gaire èxit per mirar de distreure'l fins que arriba un moment que anem tant lents que sembla que haguem de caure enrere. Llavors qual mare fotent-li crits al seu fill que tant s'estima però que tant la treu de polleguera li dic a pulmó lliure: VOLS FER EL FAVOR DE PARAR I FOTRE'T UN TXUTE!!!! I no sé quin coi de txute es va prendre que comença a apretar com un condemnat i fem els 3 últims kms del port pujant com uns autèntics animals (amb el Brothel que continua gemegant a tot drap) i tornant a avançar a tots els pajarillus que ens havien passat donant-nos per morts. La coronamenta del port és molt xula perquè hi ha força gent cridant i, com que anem molt enxufats, la gent ens anima molt i se'm posa la pell de gallina.

I el Rayon? Amb la minutada que hem perdut no ens ha passat? O se l'ha espinyat o ha trencat algo...

Comencem el descens del Portalet un altre cop amb símptomes de congelació però per fi ha deixat de ploure i ens llancem a tota pastilla a fer una carretera fàcil, sense gaires revolts, quan el sol comença a treure el nas tímidament per entre els núvols. I sense adonar-nos-en ja estem pujant una altra vegada. El port d'Hoz de Jaca és molt més curt que els altres, només 2 o 3 kms però de fortes pendents. És l'últim esforç del dia i ens buidem completament per fer una pujada espectacular, plena de gent i que ens llança cap a la baixada final d'entrada a meta.

Al final 7h40'. 10' més dels que havia previst però que tenint en compte el fred, la pluja, i la pillada al Portalet és un resultat supersatisfactori!!!! l'any vinent menys de set hores!!!! Viscaaaaaaa!!!!!

I quan arribem...sorpresa...el Rayon ja fa 20 minuts que ens espera!!!!!! quin tio!!!! resulta que quan ens hem parat a esperar-lo al primer port el tio, entre la pluja, la boira, i que ningú porta la roba oficial, no ens ha vist i s'ha passat tota la cursa apretant les dents per intentar-nos atrapar (diu que no parava ni als avituallaments per pillar-nos), que grande és el ciclismo!!! El Mangue, que ha passat al Rayon al Portalet, ens ha tret mitja horeta de no res...

PS1: A Somport vaig passar a un pàjaro que li faltava una cama! I com pedalava el tio!! Quin crack! Gent així fa que relativitzis molt el que consideres les teves gestes

PS2: Falta greu al Germà que es va oblidar el maillot oficial de l'equip (tot i que al ploure toooot el dia va portar més estona ell el tratjo oficial en forma de windstopper que la resta)

PS3: Cada dia m’enrotllo més. Em dec estar fotent vell...